Francisca Grimalt Gelabert publica el seu primer recull de haikus Camins i caus. El presentarà a l’Espai 36 de Sant Llorenç dia 3 de desembre a les 18.30. A la…

“L’obra és una crítica, des de l’humor àcid, de la nostra identitat amb elements identificables de les nostres tradicions”
Josep Tomàs París (Montblanc, 1982) és dramaturg, guionista i periodista al programa “Àrtic” de BTV i l’autor de “Piròmans”, el text guanyador del Premi Ciutat de Manacor de Teatre 2019. Parlam amb ell sobre aquesta obra.
De què va “Piròmans”?
“Piròmans” són tres històries ambientades en un àmbit rural. La primera és una parella, la mare i el seu fill que ha quedat tetraplègic a qui li agradaria tenir més relacions sexuals però li fa vergonya sortir de casa i l’única persona que el podrà ajudar serà la seva mare. Aquest és el punt de partida de la història: veure com resoldran aquest tema sexual i si la seva mare li farà o no allò que ell sembla demanar-li. L’altra història és d’una parella, gent una mica més gran, cap als seixanta anys i que tota la vida han guardat un secret. Ja se sap que en els pobles els secrets es guarden per tota la vida però al final tothom se n’assabenta. El secret és que la seva filla és piròmana i ells sempre diuen que la seva filla no hi és perquè està estudiant però la realitat és que està internada en un hospital psiquiàtric. En aquest moment, decideixen desvelar el secret a través de la televisió pública en l’edició de la marató dedicada a les malalties mentals. La tercera història és d’una parella més jove, que està a punt de casar-se però descobreixen que tenen una malaltia de transmissió sexual. Una cosa com aquesta, en un poble és com la pesta negra.
Com es lliguen les tres històries?
El resultat de tot plegat són personatges, ferits i feridors, on les tres trames s’aniran lligant a través del mateix àmbit rural fins que hi haurà un moment en què tot acabarà cremant, de forma metafòrica. L’obra és una crítica, des de l’humor àcid, de la nostra identitat amb elements identificables de les nostres tradicions i símbols, aquells que considerem que són identitaris.
Quan decideixes escriure teatre?
És una cosa que faig des de fa molt de temps. Vaig jugant i provant perquè m’agrada imaginar mons i coses per explicar. A més, m’he format en això a la sala Beckett i també al Taller de Guionistes, amb un postgrau de cinema i televisió.
La veurem sobre els escenaris?
De moment s’ha fet una lectura dramatitzada a la sala Beckett amb actors professionals i de la qual estic molt orgullós. El que vingui a partir d’ara, encara que ho veig difícil, ja ho veurem.
Com valores el Ciutat de Manacor?
No hi ha molts premis literaris com aquest que integrin la dramatúrgia i per mi això és molt important perquè la lectura d’un text dramàtic pot ser igual que la lectura de qualsevol altre llibre. A més, la publicació del text fa que tot plegat sigui encara més real, perquè contribueix a fer que hi hagi una cultura de llegir textos teatrals més enllà de les interpretacions. Crec que existeixin premis que valorin la dramatúrgia pot enriquir la cultura literària.