skip to Main Content

Manacor crema al ritme de parapapatxim

Devoció apassionada, joventut, disbauxa i festa coral completen trenta-sis hores d’una festa immortal

És un riu de gent, el carrer de Sant Roc. Per la banda del carrer del Nord, tanmateix, sembla que enguany es pot arribar amb més facilitat que altres anys ben davant les portes de cal Baciner. Públic familiar. Cares d’il·lusió. Cançons. Infants vestits de dimonió. “Aina, en acabar els dimonis agafa en Tomeu de la mà i veniu aquí”. N’Aina, que ha de ser la filla responsable, amb prou feines té sis o set anys. Hi ha, però, la confiança d’un poble en el poble. De la gent en la gent. Dins el portal de davant cals Aleixos, una veïnada s’enfila a una escala de pintor. Ben veïnat de cal Baciner, un fotògraf improvisat retrata el retratista. Falta un minut. S’obrin les persianes. Una pintura de Sant Antoni Abat presideix la façana emmurtada. Plouen caramels. S’enfila un coet, molt amunt. Gisca, i esclata. La pirotècnia estava prohibida, deien. S’obren les persianes de pinte en ample, surten els sonadors. Surten els dimonions. I també el dimoni gros. Feia dos anys que no travessava el portal, i es veu que va perdre la mida. Primer intent, i les banyes feren a dalt. “Alerta, Toni!”. I es fa enrere, s’acota una mica més, i s’afua a l’al·lotea del carrer.

Ballen, ja. Els infants no acaben d’agafar el to, però les saben totes, i de cor. Tothom mira cap a un indret concret. Tothom guaita cap als cabells blancs, encara amb aquella mica de vici, de Bernat Servera, de l’Hort. Ha recuperat la pissarreta d’antany. “Codrilla”, “Va per ma”, “Lloves”, escriu sempre en ortografia natural. I la turba el segueix, plena de goig.

Cap a l’Ajuntament
Prenen cap a la Verònica. No corren mai, però als peus sembla que hi duguin ales d’àngels, els dimonis. En pocs minuts seran a l’Ajuntament. El rotlo ja hi està fet, allà. “Amples”, crida en Pocoví. Alguns joves i al·lotes de l’Esplai fan de cordó. Entra la comitiva. Es col·loquen tots. Es tanca el rotlo. Hi ha un moment de desconcert, la gran massa de davant el Convent sembla empènyer. El president Gomila, ple de seny, alça les mans demanat pausa, serenitat. Hi ha una por covada, entre els esplaiers. Però tot es compon. Criden, a la plaça del Convent. Criden, als balcons de Ca’n Marit. Criden damunt ca n’Arcas. I canten. Tothom canta. Increïblement, el lleu rascat de les guitarres i guitarrons aconsegueix marcar el ritme de la gentada, que es compta per milers. Després, pujaran a la Sala, on els espera, flamant, el batle, i també la unitat mòbil que transmet, via Facebook municipal, tota la festa, amb quatre càmeres i Montse Amer de presentadora.

Després, vendrà tot. El carrer Major, la plaça de les Verdures, cals Gelabert-Miquel, l’emmurtadíssim carrer de n’Olesa, que tanta de gent ja visita fins i tot abans de l’arribada dels dimonis per fruir de la festa vegetal que l’engalana.

El torrent. I ca’n Patxó. Els escalons de la plaça de la Torre s’esdevenen singular graderia des de la qual molts podran veure qualque cosa més que les banyes del dimoni per primera vegada. Ballen, també, i tan bé com sempre. Dedins, les herbes vessen i corren, com les paraules versades. Com les rimes d’aquell glosador ocasional que viu aquest dia el seu moment de glòria. Darrere ell, vendran les verdes, i si no surt res pus, el parapapatxim. D’allà prendran cap a la Residència, i el Porron. Restarà l’estació de Ca’n Lliro, més multitudinària que mai. Han vengut esperitats els dimonis, i sense temps d’arribar, ja dins la fosca, comencen a sonar. La gent canta d’esma. La música del local sona forta encara i apaga les guitarres. Una veu des de defora en dona avís, i la música enllaunada s’apaga dolçament mentre creixen les veus i la devoció. L’amo hi torna a ballar, com tants d’anys, com cada any. Fotos, mamballetes. Sembla impossible que es puguin obrir camí pel carrer de Ciutat, però no se’n van a voltar. Increïblement, la gentada s’obre com s’obre la mà davant el bàcul de Moisès, però ara perquè passin els dimonis, just abans d’anar a sopar. Tot rodat, avui. Les autoritats ja esperen a la plaça del Convent, amb la banda, el carro de la Colcada i una Amparito Roca amb unes ganes rabioses que la comencin a tocar. Parteixen de veres, sense vacil·lar. I no són les set. “Ja ha passat, la Colcada?”, demanen per sa Bassa. I sí, ja ha passat. Amb l’alegria de sempre, però amb uns minuts d’avançada sobre el rellotge previst.

La directora
Són a l’església. Recte com sempre, Xavier Gelabert dirigeix les Completes en llatí. Demana silenci. Fa fer silenci. Ho aconsegueix. Es respira l’ànsia, més que els nirvis. El rector Amorós endolceix la veu. Més encara del que la sol endolcir. Acaba el càntic gregorià i s’alcen les mil cinc-centes veus per cantar els goigs del sant que més estimen, de la festa que més veneren, del dia que més esperen. La banda ja està col·locada i, al capdavant, novetat, Antònia Bassa. La històrica flautista, incombustible, incansable, entusiasta, dirigirà avui la banda de la seva vida. Alça l’esguard cap als seus companys, i riu només com sap riure ella. Eleva les mans, sense batuta. Sense teatralitat. Sense impostura. Sense exigències. Només amb la frisor que tot allò comenci. Du lleugerament la mà dreta cap endavant. I també hi va el cos. S’encén l’església, fins i tot abans que els foguerons. Manacor riu i plora a ritme de parapapatxim. Ningú sap ni entén encara per què el dimoni manacorí continua sent superbò en comptes de superdolent. Modernitats incomprensibles. Panxa plena, a càrrec de la rectoria, els dimonis s’encaminen ja cap a la plaça on, veloç, ja s’hi ha instal·lat també la banda. La comitiva del patronat acosta als dimonis el gasoil i les torxes per fer prendre el fogueró, que enguany pren com caramutxa. No hi ha humitat, en aquest Manacor hivernal que precedeix la glòria.

La nit
És llarga, la nit. De la festa surt una gent, a la festa va una altra gent. Tot són cicles. Però, ara sí, tothom torra. Sembla com si només voltassin els dimonis. Ara un fogueró guanyador, ara Crist Rei, ara els Cars.

Darrere el Convent, un fogueró recupera l’esperit veïnal del Centre, i reuneix un bon grapat de glosadors històrics. Cançons. A la plaça de Sant Jaume, crema el primer fogueró vivent de la història. Manacor en flames. Ballen els dimonis davant el Mallorquí. No hi ha cançons, encara. Eufòria dimonial. Després, Xurí, Carnisser, Maribel, Toni Gomila. Però amb la falta dels guitarrons algaidins.

Arribaran a Santa Catalina. Soparan. Ressoparan. Llarga pausa. Passen les dotze. I d’allà en frenètica caminada, la més llarga de la nit, enfilaran avingudes amunt, cap a la Torre, amb les flames esmorteïdes del Dimonió en Pèl, i cap a Fartàritx. Els Tastavins reben massificats la comitiva. Alguns boten per un costat. Qui més qui menys s’enginya per esser-hi. Des del portal, el glosador Mosset, ple d’enginy i paraules, es pica amb en Pocoví. I aconsegueix la credencial per passar enmig del rotlo. Només queda la llarga aturada de la plaça de la Concòrdia, on es reprendran els “que boti, que boti, que boti Manacor” del migdia. Darrers glops de la nit. Darrers bots d’un vespre etern. Com eterns són els panets de na Bel Pastureta. Com etern és el bombo. Com etern és el clan familiar que comanda. Com eterns són els homes que ballen eternament dins una cara de dimoni.

Back To Top
×Close search
Search