El futbol com a esport modern i contemporani és fruit de la industrialització del segle XIX i de l’acumulació de persones a les ciutats.
Itàlia, però sobretot Anglaterra, en foren el bressol inicial. A Manacor, l’arribada del ferrocarril el 1875 marca una fita transcendent en el camí cap a la modernitat manacorina. Només algunes dècades després es formaven els primers grups de futbol, que tengueren durades diverses però totes prou efímeres. No va ser fins el mes de juny del 1923 que es va constituir el Club Esportiu Manacor. D’aleshores ençà el club ha passat per diferents etapes i ha mobilitzat milers de jugadors.
Des de fa molts d’anys el Manacor ha demostrat que com a club es troba a la frontera entre poder anar a jugar a la Península o liderar la categoria autonòmica principal. Hi ha hagut èpoques, efectivament, que el Manacor, ja als anys cinquanta i seixanta, amb un gran equip, fet de jugadors de la casa, volaven a la Península cada quinze dies.
Hi tornaren, ja als vuitanta i noranta, amb un equip recordat per molts, amb una mescla de jugadors de fora i un bon nombre de jugadors de la casa.
Dins la dècada del 2010 encara s’aconseguiria un nou ascens, però el Manacor tornava a perdre una categoria on es mou de forma incòmoda.
Però què cal valorar d’aquests cent anys d’història? Sobretot la capacitat que ha tengut el club insígnia de la ciutat de cohesionar la gent manacorina entorn d’un esport i d’una il·lusió. Milers d’infants han après a tocar la pilota a les categories inferiors del club, tan sovint modèliques a l’hora de donar un entreteniment als infants.
També ha estat, l’equip sènior, i també el juvenil de Divisió d’Honor, un grup de jugadors que sovint han aconseguit omplir Na Capellera. Avui, en canvi, el futbol local, no sols el manacorí, sinó el d’arreu del territori, passa moments de magror pel que fa a l’afluència de públic. Una llàstima. La presència constant i perenne de partits a totes les graelles televisives, fins i tot de pagament, ha fet que el públic s’estimi més seguir partits de categories principals còmodament instal·lats a ca seva, que no acudir al camp del seu poble.
Així, sembla que si no hi ha un mecenes o un grup de mecenes que hi vulguin posar de la seva butxaca, el destí de clubs com el Manacor és mantenir-se còmodament instal·lats a la part alta de la taula classificatòria.
L’altre gran repte del club manacorí, com el de tants d’altres clubs de futbol, és també consolidar no sols un equip sènior femení, sinó també promoure la participació de nines i dones a les categories més primerenques, de manera que s’arribi a la plena igualtat, ara que cavalcam ja en ple segle XXI.
I així, amb la promoció de jugadors i jugadores locals, amb la participació d’infants de tot el poble, de tota condició humana i social, esperam que el club pugui continuar engrandint-se durant cent anys més.
Que molts d’anys Club Esportiu Manacor, i enhorabona!
