Segons les darreres dades de l’INE, en aquests moments som 49.275 persones que vivim a Manacor. Del total, 14.165 són nascudes a l’estranger. Manacor ha crescut moltíssim en número de població i en nombre de cotxes, de necessitats i de demandes. També ha crescut en serveis i gairebé ja no ens cal anar a Palma per res. I ha crescut en amor propi; ja no és quelcom que estimam “secretament”, sinó que és un poble al qual ens enorgulleix pertànyer. Som capital de llevant independentment de declaracions institucionals, agradi o no agradi.
En aquest Manacor divers, gran, a vegades dispers, sovint em deman què sabem els uns dels altres i com ho feim per, enmig de tot, aconseguir compartir serveis i espais sense massa conflictes. A vegades pens que n’hi ha prou amb no fer-nos mal els uns als altres i en viure cadascú en la forma de vida que cregui més adient sense interferir en la dels altres. Altres vegades, però, pens que quan ja duim un bon grapat d’anys de convivència, tal volta això és poc i que ens convindria esser un poc més exigents i anar un poc més enllà. La dualitat creixent en la societat manacorina fa que hi hagi una part de població cada vegada més desarrelada del territori i, potser com a conseqüència, menys implicada en el compromís de fer de Manacor un projecte que ens afecta a tots.
Com ho faríem per acostar-nos, per deixar d’esser persones que viuen unes al costat de les altres i esser tots partícips del devenir de Manacor? Com ho faríem perquè tothom se sentís convidat a participar de la vida de la nostra ciutat i, per què no, en la presa de decisions? No ajuda gens un govern de les illes que posa recurs rere recurs per no acollir infants i adolescents migrants, ni tampoc les llegendes urbanes que afirmen que els de fora tenen més drets i més ajudes que qualsevol dels manacorins “de sempre”, ni atribuir als nouvinguts la saturació dels serveis públics o la comissió de delictes. No ajuda perquè tot respon a una demagògia interessada i, sobretot, perquè això és, rotundament, fals.
Admet que, en aquest tema tan complex, tenc més interrogants que respostes. Però estic convençuda que aquesta és una qüestió cabdal per aconseguir una cohesió social imprescindible per assegurar la convivència pacífica ara i en un futur i que no podem continuar vivint com si Manacor fos aquell poble de quinze mil persones on tots ens coneixíem. En aquest sentit, un cop més, l’escola és una gran eina, però, també com sempre, és del tot insuficient si no va acompanyada d’un entorn social convençut de la importància de conèixer-nos mútuament, d’entendre què hi ha sota els diferents estils de vida que coincideixen a Manacor i, sobretot, de fer possible la justícia social assegurant la cobertura de les necessitats bàsiques per a tothom.
Els partits polítics no poden ignorar aquesta realitat en els seus programes electorals, ni els governs municipals no poden deixar de tenir-ho en compte en l’exercici de les seves funcions. Ens hi va la pau social i ens hi va el desafiament de la construcció d’un nou poble diferent d’aquell que vàrem conèixer però no per això menys engrescador ni menys estimat.
