*A la foto: Ramon Despuig Zaforteza, comte de Montenegro.
El calaix del temps. Albert Carvajal
En el darrer article, dedicat a les repercussions més curioses provocades per la revolta carlina de 1835, ens referírem a les mostres d’alegria que bona part dels habitants de Palma mostraren pel triomf del règim encapçalat per Isabel II. Davant la curiositat d’alguns dels lectors i lectores d’aquell escrit, ens hem decidit a explicar un poc més aquest punt. Per acabar amb els insurgents manacorins, les autoritats ciutadanes enviaren a la nostra vila una columna mòbil comandada pel tinent coronel Juan Ramos de Montes. Es tractava d’una tropa heterogènia formada per dues companyies de Granaders i Caçadors del Batalló Provincial; la companyia dels Caçadors Urbans del Batalló de Palma; un esquadró de cavalleria i vint carrabiners, recolzats per dos canons d’artilleria. Els relats oficials refereixen que la força armada partí de Ciutat a les vuit del matí de dia 11 d’agost. La historiografia tradicionalista, per part seva, assegura que un bon nombre de soldats s’hi oposà si el Capità General, Comte de Montenegro, no els confirmava abans la supressió dels convents illencs, com així es va fer.
Arribats a les foranes de Manacor, el tinent coronel determinà que la milícia s’aturàs a la confluència dels camins d’Artà i de s’Antigor. Per la primera via hi accedí el capità Jaume Fàbregues amb mitja companyia de Caçadors amb suport de catorze cavalls. Per la segona, hi entrà el mateix Juan Ramos de Montes amb la companyia de Granaders i part de la cavalleria. Els carrabiners i la resta d’efectius quedaren a la rereguarda per actuar en cas necessari. Es dirigiren a la plaça de la Constitució i alliberaren els presos sense que els avalotats oposessin cap mena de resistència. Alguns testimonis dels fets asseguren que vuitanta soldats de cavalleria entraren pel carrer de Ciutat al crit de ‘viva la llibertat!’. En qualsevol cas, el cop de mà protagonitzat pels carlins tot just havia durat un dia.
A partir d’aquells moments, les autoritats militars es feren càrrec de la situació i Manacor visqué tretze dies d’ocupació mentre s’establia un toc de queda i es perseguien els fugitius, la majoria dels quals foren capturats les setmanes posteriors. Controlada la situació, el 25 d’agost retornaven a Ciutat la companyia de Caçadors Urbans i la major part de la cavalleria conduint a les presons un nombre considerable d’implicats en la revolta: hom creu que en portaven vint-i-set, dotze d’engrillonats dalt d’un carro i quinze a peu emmanillats. Just a l’entrada de la capital els esperava una gentada. La música del cos els sortí a camí i els acompanyà a manera de cercavila interpretant peces patriòtiques. Els milicians prengueren camí cap a la plaça de Cort, on romperen files. Com a detall, tots portaven (els de cavalleria al braç i els d’infanteria al fusell) una cinta blava amb el lema ‘Viva Isabel, libertad o muerte’. Tres dies després, el 28 d’agost, arribava la resta de la columna, que va ser igualment rebuda per una multitud i la música del batalló d’infanteria. En aquella segona ocasió, el nombre de presoners ascendia a catorze, alguns d’ells membres de les classes dominants locals. A Manacor, mentrestant, s’albiraven anys complicats.
