Passeig pels carrers de Manacor aquests dies de maig que surt el sol i la pluja dona treva. Em neg a creure que sigui considerat com un dels pobles més lletjos de Mallorca, potser perquè estic condicionada per l’estima que li tenc per ser la terra a la qual vaig arribar ja fa tants d’anys.
Vaig davallant per na Camel·la i m’atur a Sa Graduada. Surten els infants al carrer i me’n record que em van contar que va ser allà mateix on va estudiar la meva parella, el seu germà mitjà i el petit. I és molt curiós, perquè aquelles parets que van ser testimoni de part dels moments més plens de tendresa i innocència de la meva parella i de tants altres nins i nines, també van ser testimonis d’injustícies mortals.
Manacor no és el poble més lleig de Mallorca. Però aquí han passat coses molt lletges.
Va ser un 4 de setembre de l’any 1936 quan, just allà mateix, devora les columnes de l’entrada de l’escola, es va fer una fotografia. Bé, realment unes quantes, però jo te’n vull xerrar d’una en concret.
A la imatge hi apareixen cinc dones. La que es troba a l’esquerra amb els ulls fixos a la càmera que la retratava, amb un semblant quasi desafiant i molt diferent del de la seva companya de la dreta del tot (que mostra un rostre més trist, per ventura ja de resignació) va ser l’autora d’un diari personal que va donar peu anys després no només a ajudar a conèixer la identitat de les seves quatre companyes, sinó també a reconstruir els darrers dies de les seves vides.
Eren cinc infermeres voluntàries de la Creu Roja i milicianes antifeixistes que havien arribat a Mallorca des de Barcelona el 16 d’agost del mateix any amb l’expedició republicana comandada per Alberto Bayo, amb l’objectiu valent però fantasiós, de recuperar Mallorca per a la República.
Les forces feixistes no varen tardar a reaccionar i, amb el suport de tropes i aviació italianes que actuaven sota el comandament del conegut com a Comte Rossi, la situació es va decantar ràpidament a favor seu.
Davant aquesta ofensiva, una part de les tropes republicanes van reembarcar i abandonar l’illa. Però no tothom ho va aconseguir i s’estima que prop de 400 persones quedaren aquí. Entre aquestes les cinc infermeres.
Foren capturades a Son Carrió, traslladades a Manacor, exposades i humiliades públicament a la plaça de Sa Bassa. Foren tractades de prostitutes, perquè segons els feixistes era inherent exercir la prostitució i defensar la República.
Van ser interrogades, torturades i violades, encara que alguns textos eviten afirmar-ho directament. Però per què si no se’ls faria un examen ginecològic hores abans de la seva execució?
La matinada del 5 de setembre de 1936, just un dia després de la fotografia, les cinc dones foren afusellades al cementiri municipal de Son Coletes. Les seves restes continuen allà.
Tota aquesta informació va ser recopilada, estudiada i disposada a una producció audiovisual que és avui la meva primera recomanació: Milicianes. Un documental dirigit per Tània Balló i Jaume Miró, que segueix les darreres passes d’aquestes dones, les investiguen, li posen veu a les seves històries i nom als seus rostres. I et demostren una vegada més que és summament important conèixer la història i més la que ha passat als carrers que avui trepitjam.
Una història necessària per lluitar contra l’oblit i per continuar reclamant memòria i justícia ara que sembla que ja no importa, que sembla que això forma part d’un passat molt llunyà. Ara més que mai cal que recordem les històries que ens envoltes i que no han de deixar de ser contades, perquè encara hi ha familiars vius cercant als seus.
Si la vols veure la pots trobar a Filmin i, segons la meva darrera cerca, també gratuïtament a 3Cat.cat.
