Quines necessitats té el sector de l’art manacorí?

Manacor compta amb una societat altament informada i interessada per la cultura, però alhora, el món de l'art contemporani va a la baixa a la capital del Llevant si ho comparam amb èpoques anteriors. Enfora queden el Grup Dimecres dels anys setanta o la Torre de ses Puntes, la Sacma, la Quàsars o el Projecte Triangle... No és per manca d'artistes, sinó per manca d'espais i iniciatives que els puguin impulsar i posar en contacte amb la ciutadania. Així mateix, les mostres artístiques organitzades des de l’Ajuntament s’han duit a terme al Claustre de Sant Vicenç Ferrer, un espai a l’aire lliure, sense vigilància i preparat per a exposar-hi sobre plafons de fusta. En la darrera de les exposicions, de fet, el mal temps va malmetre algunes de les obres, que varen haver de ser retirades. En contraposició, la música i el teatre, tenen una repercussió més sonada tot i que les instal·lacions de l'Auditori i el Teatre tampoc basten per donar resposta a tot i la manca d'espais també es fa palesa en aquests tipus d'arts així com per la dansa. Com seria la programació cultural de Manacor amb un espai realment habilitat per a exposar? La creació d'un circuit públic i de més sales professionals com les ja existents, Maüs o Sa Bàscula, ajudaria a donar un impuls necessari? De tot plegat en parlam amb tres joves artistes manacorins que ens han respost a les següents preguntes:

1. En el passat existien espais com la Torre de les Puntes, però actualment només existeixen petites iniciatives privades… Diries que els artistes disposau d’espais adequats per exposar la vostra obra a Manacor?

2. De quina manera creus que un espai expositiu públic beneficiaria la comunitat artística de Manacor?

3. ⁠Quines característiques hauria de tenir?

4. Quines altres iniciatives creus que són necessàries per impulsar els joves artistes emergents?

5.⁠Com creus que canviaria la programació cultural de Manacor amb un espai realment habilitat només per a exposar?

Lluís Vecina (Portocristo, 1995) va estudiar Belles Arts a la Universitat Complutense de Madrid.

1. No, és prou evident aquesta mancança.
2. Seria molt positiu, no en tenc cap dubte, però sols si es posen en pràctica models culturals (abunden els exemples) que vagin a favor de les creadores i creadors. Un punt que consider inapel·lable és la necessitat d’un espai expositiu que la governança no depengués directament de l’ajuntament, sinó d’algú que accedís per concurs i tingués uns anys per dur a terme un programa coherent, on tingui cabuda tan iniciatives veïnals (on totes les comunitats estiguin representades!) com a propostes més específiques vinculades amb l’art o les pràctiques contemporànies. Seria molt positiu disposar d’un espai que es faci càrrec i impliqui tant el teixit cultural local com propostes vingudes de fora. Realment crec que seria bastant factible que un espai hipotètic com aquest basculés entre les característiques d’un centre cívic i els trets d’un centre d’art contemporani.
3. Primer de tot, que comptés amb un equipament bàsic. No sé per què en molts espais de la part forana dedicats a la mostra periòdica d’exposicions tenen una infraestructura del tot deficitària. Per posar un exemple: una cosa tan bàsica com un bon sistema d’il·luminació. Quan es demana que les peces estiguin ben il·luminades sembla un capritx de l’autor/a, quan (per fer l’analogia) seria com demanar que, per favor, hi hagi altaveus en un concert. I a part de l’espai, assegurar unes bones pràctiques, en què la feina sigui remunerada, que es cobreixi producció i honoraris, i desterrar d’una vegada per totes la idea que s’està fent un favor a qui exposa pel simple fet d’exposar, perquè fins ara es confia en exclusiva de la bona voluntat de l’artista, el qual sol ser el que surt més precaritzat al llarg del procés.
4. Poden ser moltes, hem de ser creatius en aquest aspecte, però el que crec segur és que no han de dependre exclusivament de la institució, o almanco aquesta no ha de voler totalitzar totes les iniciatives i propostes, en tot cas limitar-se a acompanyar-les, donar facilitats perquè aquestes siguin possibles. Els i les artistes s’acaben trobant. Tal vegada (i això és responsabilitat de les creadores i creadors) s’hauria de treure de l’equació el sentiment de competitivitat que a vegades impera i recuperar o advocar per un esperit més associacionista.
5. Possiblement ajudaria a treure l’estigma de “cosa incomprensible i aliena” que malauradament s’identifica amb certes pràctiques contemporànies. Que es poguessin veure recurrentment exposicions, xerrades, pràctiques diverses, etc. contribuiria a normalitzar certs llenguatges. Fent-se més presents i passant a formar part del teixit cultural local podria marcar un viratge respecte a l’educació de la sensibilitat que ha operat fins ara i, fins i tot, podria acabar erradicant els recels infundats que he anomenat abans. Comença a ser hora d’entendre l’art com una eina de coneixement tan vàlida com qualsevol altre, desterrant els misticismes.

Adrià Mayordomo (Manacor, 2000). És graduat en Belles Arts a la Universitat de Barcelona.

1. Actualment diria que no. A part d’alguns espais que se cedeixen de manera molt puntual i que no estan adequats per a les necessitats d’una exposició, a Manacor, ara mateix existeixen molt pocs espais permanents per a l’exposició d’art.
2. Crec que podria crear una xarxa real entre artistes visuals, podria funcionar com a punt de trobada i d’experimentació per a les persones de Manacor que fan art enfortint i fins i tot fent créixer la comunitat. Crec que també podria ser una via d’entrada de l’art contemporani a la ciutat, fent-ho més accessible per a tothom i donant a conèixer a la gent tant artistes de Manacor com de fora que actualment estan fent coses. És una molt bona oportunitat de posar l’art visual al nivell de totes les arts que es fan aquí sigui la música sigui el teatre perquè pareix que sempre ha estat una passa enrere.
3. Hauria de ser un espai polivalent, sense restriccions a l’hora de fer un muntatge, tenint en compte totes les disciplines artístiques, centrant-se sobretot en l’art contemporani. Hauria de tenir una programació constant i diversa, impulsant artistes de Manacor i també mostrant coses de fora. També crec que hauria de tenir una persona destinada a fer una curadoria de l’espai i del que s’hi exposa tenint en compte els interessos artístics reals i no tant un enfocament comercial, ni intentant satisfer els desitjos estètics.
4. S’hauria de tornar a reimpulsar el premi Ciutat de Manacor d’arts visuals, crec que és un error després d’haver-ho recuperat, no continuar fent-ho, cosa que demostra l’interès que es té per aquest art des de les institucions de Manacor. Crec que s’hauria de fer també un replantejament de com funciona la nit de l’art. Es podria apostar, com ja he comentat abans per una figura a dins de l’ajuntament que realment estigui interessada en l’art contemporani i dinamitzi totes les coses que passen. Si es tengués un espai es podrien crear convocatòries i ajuts per a la creació i exposició.
5. Tenir aquest espai, pot influenciar de moltes maneres, crec que podria fer proliferar altres espais d’exposició d’art i així crear una mena de ruta circuit a dins Manacor que es podria anar retroalimentant, creant un interès real a la gent de Manacor i també de fora, impulsant així aquest vessant.

Marga Estelrich (Manacor, 2002). Actualment, cursa el màster de producció i recerca artística a la Universitat de Barcelona i és graduada en Belles arts per aquesta mateixa universitat.

1. Actualment, les artistes disposam sobretot d’iniciatives que es mantenen gràcies a les capacitats econòmiques i discursives de les persones que les impulsen. Crec que el teixit cultural d’un poble no pot dependre únicament d’aquests espais privats, especialment tenint en compte les dificultats actuals, com l’encariment de l’habitatge o la precarització econòmica general. Els efectes d’aquestes circumstàncies es tradueixen en una inestabilitat tant dels creadors com dels espais esmentats. És per això que el suport d’espais de caràcter institucional és crucial per garantir la integració, continuïtat i professionalització de la gent involucrada i, sobretot, disminuir la incertesa que un dia pugui arribar a desaparèixer.
2. Doncs permetria donar la possibilitat d’alguna cosa tan fonamental com poder mostrar treball realitzat amb unes condicions favorables. A part, no només hauria de funcionar com un lloc on exposar obres, sinó també com un punt de trobada entre artistes, comissaris, centres educatius i públics, ja que, quan existeix un lloc amb unes certes llibertats artístiques, també apareix una comunitat que es reconeix, es relaciona i es motiva mútuament.
3. De la mateixa manera que altres àmbits com el teatral o musical necessita un espai escènic adequat, la pràctica visual requereix un espai amb unes estructures capaces de dignificar les obres produïdes, com ara una bona il·luminació, una dimensió que possibiliti la cabuda de tots els àmbits i unes condicions òptimes per l’accessibilitat tant de la realització com de l’observació posterior dels elements. Però el que crec més important seria que comptàs amb una programació continuada, recursos tècnics, suport i una gestió que afavorís l’accés dels artistes locals, especialment dels més joves o emergents.
4. Consider que fan falta projectes que paral·lelament donin suport a tota la creació, com ara convocatòries públiques, concursos, ajudes econòmiques i espais de producció que permetin als artistes desenvolupar la seva feina amb unes mínimes condicions d’estabilitat. Moltes vegades hi ha creadors amb projectes molt potents, però sense recursos, espai o oportunitats per donar continuïtat. També seria important generar xarxes de suport, residències i programes que connectin els artistes amb altres professionals i sobretot amb el públic.
5. Crec que donaria cabuda a una mirada més sensible a la materialitat no només de les pràctiques contemporànies, sinó del dia a dia i l’entorn urbà. A part, probablement començaria a aparèixer molta gent que ja fa temps que està produint obra, però que fins ara no exposava perquè no existia un espai adequat on fer-ho. També podria donar continuïtat a moltes creadores que han deixat la pràctica artística per qüestions circumstancials o de precarietat.