Per Antoni Tugores
Dijous passat, dia 7 de desembre, morí a Manacor un dels referents del CE Manacor: en Pere Riera Grimalt, Tormento, als 80 anys, després d’una llarga i dolorosa malaltia. Amb ell se’n va un home que ho ha estat quasi tot dins el club manacorí: jugador i entrenador, però especialment formador de joves futbolistes, als quals inculcà els seus valors futbolístics i humans.
Abans dels 20 anys debutà en un dels equips més gloriosos de la història del Manacor, el de mitjan anys cinquanta. Era el més jove d’una generació de futbolistes que omplí d’orgull els aficionats manacorins demés d’una dècada. Coincidí amb els germans Amadeu i Llorenç Badia, Pere i Guillem Obrador, Mateu i Joan Pericàs, Enric Agustí, Joan Galmés ‘Cuixa’, Monroig ‘Rol·lo’, Magí Durán, Joan Mesquida, Febrer ‘Llorencí’, Llinàs ‘Covadai’, Joan Galmés ‘Pobil’, Tomeu Llodrà ‘Papa’, Joan Lliteras ‘Vives’ i tants d’altres que omplien de glòria i bon futbol els horabaixes dominicals de Na Capellera, mentre en Solleta, en Pep Petit o en Pedro des Peix venien cacauets, avellanes, xufles o barres de torró, en Paco i la seva família repartien orangs, niks i gasoses al bar i l’amo en Biel de son Brun llogava coixinets rere la tribuna d’ombra, davall les moreres, vora uns excusats decorats enginyosament amb tot tipus de dibuixos, frases i rodolins, molt més enginyosos que no obscens. Alguns dels jugadors d’aquella època, idealitzats pel pas dels anys, integren la nostra petita nòmina de llegendes de la infància.
Com a jugador, tots els que el vérem jugar recordam un joveníssim extrem, dèbil físicament, però ràpid, hàbil en el regat, precís en els centres cap al centre de l’àrea amb la seva cama esquerra que era –com es diu ara- com un guant de seda. En un club amb jugadors d’excepció durant aquells anys resultava difícil destacar per a un jugador tant jove com en Pere; per això altres equips de l’illa, com el Poblenc (on acudia a entrenar-se amb un motoret) o el Felanitx li obriren les portes de pinte en ample; equips on deixà un gran record i molts d’amics. Malgrat tot, penjades les botes, tornaria al Manacor, el seu equip de tota la vida, com a formador de futurs futbolistes, i jugaria amb els veterans fins gairebé els setanta anys.
Potser va ser en aquesta segona etapa, com a preparador d’equips de la pedrera, on deixà la petjada futbolística més gran. Els nins i joves que dirigí, conten tan sols virtuts d’un home fet a si mateix, sense haver cursat estudis d’entrenador, però que sabia molt d’un esport que vivia a totes hores –al camp i al taller d’escultor del carrer de la Soledat- i que posseïa la gran virtut d’ensenyar amb senzillesa el més elemental i primordial del futbol: manejar la pilota. A tot això calia afegir una psicologia innata, un seguiment a nivell futbolístic i personal de cada un dels seus jugadors, els quals recordaran sempre d’en Pere la dimensió esportiva i humana.
Pere Riera assolí amb la seva filosofia fites importants amb els equips inferiors. Tant amb l’infantil com amb el juvenil de Manacor va ser campió de Mallorca del grup de pobles. Les seves qualitats esportives i humanes el converteixen avui en un referent del club manacorí, en una institució. En Sebastià Gomila ‘Salem’ el definí en poques paraules: “Se n’ha anat un clàssic del Manacor i el trobarem a faltar”. Digne epitafi.
