skip to Main Content

Morir quan cal

El títol del cèlebre llibre de Miquel Àngel Riera ens serveix per envestir el tema d’aquesta setmana en aquesta columna editorial. Parlam de l’eutanàsia, del dret i la llibertat de decidir la pròpia mort. El Congrés de Diputats espanyol ha aprovat fa poques setmanes una nova llei, de les més avançades d’Europa, segons la qual les persones que patesquin malalties greus incurables i impossibilitants podran decidir posar fi a la seva vida. Així, després d’un protocol segons el qual els facultatius hauran de demanar dues vegades al pacient si està determinat a posar fi a la seva vida i de passar per una comissió tècnica que ho validi, el pacient podrà decidir que no vol viure més. La nova llei també despenalitza el suïcidi assistit, que en aquest cas serà duit a terme pel mateix pacient amb l’ajuda de persones no facultatives.

Aquesta llei ha rebut també les crítiques dels sectors polítics més conservadors, com també pot haver ocorregut amb les lleis que regulen l’avortament, el divorci, el casament entre parelles del mateix sexe… Són sempre oposicions argumentades des del caire moral i sovint amb vinculacions religioses. Tanmateix, però, una vegada que la llei ha estat aprovada i entra en funcionament, encara que la dreta governi no gosa de canviar-la perquè es demostra que es tracta de textos legals que no fan res més que regular pràctiques que, d’una manera o d’una altra la societat ja aplicava fora de la llei. De ben segur que d’eutanàsies actives se n’han fetes i practicades moltíssimes, tant dins hospitals com a cases particulars, durant les darreres dècades. Calia, però, que un acte com aquest, el de morir dignament, el de decidir la pròpia mort, estigués també regulat.

Com sempre que valoram de forma positiva una llei, ens resta sempre una recança: hi haurà els recursos necessaris per poder aplicar-la? Es dotaran els hospitals i les instal·lacions sanitàries de la salut pública amb psicòlegs i altres especialistes que ajudin les persones a prendre la decisió més correcta i de la forma més serena i acompanyada possible? I com sempre que s’estableixen uns requisits, no serà fàcil per als professionals implicats traçar la línia que distingeixi una situació d’una altra.

Tot això, però, ho haurem de valorar d’aquí a una temporada llarga i amb elements de judici reals a la mà. Mentrestant, desinhibim-nos i parlem obertament del fet de morir-nos, tan immanent del de viure.

Back To Top
×Close search
Search