Skip to content

Mossèn Jaume Serra Adrover, prodigi de suprema modèstia

Jaume Santandreu

Jaume, sacerdot a pols, insaciable aprenent de la cosa humana, profeta de les benaventurances, mestre en pedagogia de la submersió, encoratjador dels joves cap al goig meravellós de l’escriptura, lluitador de base de la nostra cultura, gleva de la nostra terra, foll follet que balla cossiers davant els misteris, no calia que morissis per poder proclamar com t’estimàvem. Com t’estimam.
D’entrada, la meva intervenció pot sonar irreverent, atrevida, fins i tot un xic grossera. Però és el meu moment. Del baül no pots escapar-me. A la fi no et resta més remei que aguantar la meva declaració d’estima, d’embadaliment, d’una mena de veneració. Eres un dels meus pocs referents. Sempre t’escapolies. Congelaves, a la paraula i a la sinceritat les meves vertaderes i fascinades manifestacions, amb un somriure críptic, ben mirat trist. La teva resposta era sempre la mateixa: «No et riguis de mi». En aquell moment m’entrava la impotència i el penediment, talment com si hagués empaitat un infant petit al racó del pati.
A la presentació del teu llibre de poemes –originals i corpressius- amb el títol rostit d’Esterrossant a peu vaig convidar els amics assistents a què m’ajudassin a parar-te una trampa. Et vaig espetar: “Ara que no em pots fugir hauràs d’aguantar totes les meravelles que admiram de tu”. Vaig dibuixar la vera faç de l’home savi, de l’intel·lectual escodrinyós, del benaurat nu, del referent de cristià compromès… Jo no podia veure la seva reacció perquè el tenia al meu costat a la taula de presidència. De prompte em vaig adonar que els oients de primera fila em feien senyes d’una anomalia. Llavors em vaig adonar que a mesura que jo pregonava la veritat d’una vida singular, Jaume Serra havia anat llenegant fins a trobar-se literalment davall la taula. Una vegada més el conillet de la pleta del Pujol s’havia refugiat a la seva llodriguera. Fonda i segura. Per un sen terrós com jo el títol era impactant fins al punt d’encendre calfreds per totes les meves venes de terra. En el nostre temps tots els parellers esclafaven els terrossos amb un rastre. Només els serfs esmicolaven les pedres de fang amb els gavilans. Per esterrossar els guarets de la ignorància, de la cultura, àdhuc de l’església, el nostre profeta només necessitava el coratge de l’amor, els gavilans de la constància i la companyia d’un ca. Trobareu eixa proclama a un dels seus poemes més despullats.
Parau la ment i el cor. Escoltau-me. Mossèn Jaume Serra i Adrover mai de mai es va trair a si mateix. Fou sempre i en tot lloc un conillet de camp. Cap títol, cap càrrec, pogueren convertir-lo en llebre, el tornaren geneta del poder i de la figurera, com ens passa a la majoria dels sacerdots de l’Altíssim. Ni parlar-ne. Jo, en concret, que vaig surar a una pleta talment ell em vaig encurollir en tornar-me fura de garriga. Encara ara la meva màxima il·lusió és treure la selvatgina dels seus enfonys, dels seus armaris.
Quan anà de missioner al Perú i es trobà amb una colònia rica de capellans mallorquins, al cap de dos mesos retornà, estorat, al cau del seu claper. Pobret meu, en lloc de denunciar el contrasentit donà la culpa a les seves limitacions.
Manacor té molt a agrair al rector de Sant Roc. Cal fer-li justícia. Ara que els vents de l’Ajuntament inflen les veles de l’honestedat i del sentiment de poble seria el moment propici. El consistori manacorí, traient forces de la seva vena republicana de país català hauria de proclamar mossèn Jaume Serra i Adrover fill adoptiu de la capital de Llevant. Pens que el nostre prodigi de modèstia es trobarà a gust al costat dels darrers fills predilectes, persones entranyables i properes com Montse Ferrer, Margalida Cortès, Tòfol Pastor i Sebastià Sansó. Només per haver fundat i mantingut els Premis Blanquerna mereix tots els honors i gratituds,
Estimats i respectats escriptors que omplíeu la casa llarga i estreta de la vicaria de Crist Rei quan éreu, com jo mateix, terrosos de terra prima i costanera, ara us toca promocionar el just reconeixement del vostre mestre.
Amic, ara ja no podràs escapolir-te mai més. Ara ets ben nostre.
Back To Top
Search