Ni cel ni somni, l’opera prima de Catalina Bordoy

Catalina Bordoy (Manacor, 1972) és diplomada en Ciències Empresarials i es dedica actualment a donar classes particulars de matemàtiques. Relacionada de ben petita amb el món del trot i curiosa amb les històries de vida de la gent major ha publicat la novel·la Ni cel ni somni. Al llibre, Bordoi ens obri la porta als relats que ha anat recopilant al llarg dels anys, una narrativa que ficciona la vida de la gent de Manacor i voltants amb la convicció d’acabar amb el silenci imposat en la seva generació. Parlam amb Bordoi d’aquesta primera novel·la.

Què volies contar a Ni cel ni Somni?

El llibre conta fets reals. És una narrativa que conta la història d’un matrimoni en el qual ella va a parlar amb un home d’Artà perquè li conti històries. Aquestes històries han passat de veres, però jo les he pinzellat. La història és real, però jo he descrit un poble o un fora vila o un carrer i ho he mesclat amb relats que he anat coneixent al llarg de la meva vida. Algunes històries que són més sensibles i no es correspon amb l’entorn perquè he volgut ocultar qui feia que. Hi ha històries de guerra, de l’ambient que hi havia un temps entre els anys trenta i seixanta a Mallorca, algunes tenen un to més humorístic, però n’hi ha que no ho són tant. És una narrativa que et conta una història i a dins hi ha les verídiques.

Entenc que hi ha hagut molta feina de recerca de relats de la gent, no?

Sí. I està ambientat a pobles com Manacor però també de Sineu, Sant Llorenç, Artà, Porreres o Ariany. Per exemple, la persona que em va contar la seva història a Ariany encara està viva. L’interessant és que les històries són reals i que he hagut d’entremesclar les històries unes amb les altres. Això ha estat molt difícil. Al llibre explic històries d’homes que m’han contat el seu relat al bar familiar que teníem. De fet, en tenc més, però he hagut d’aturar, per ventura en faré un altre llibre.

Has recollit el testimoni de tota aquesta gent.

Exacte. Per això jo volia fer un homenatge a tota aquesta gent que no hi és i m’ha contat històries que feia anys no contaven a ningú. Vaig néixer en un ambient i un temps que no et podies expressar gaire i jo en el moment que tenia una pena la meva expressió era anar a una llibreta i contar-m’ho a jo mateixa.

El nom del llibre aniria en aquest sentit?

Sí, i les històries són molt interessants. Hi ha molta gent, que no és llegidora, que ho ha llegit i li ha agradat, d’altra que sol llegir molt i em diu que se li ha fet curt. M’ha fet molt contenta de la reacció de la gent.

I deies que tens pensat fer un segon llibre?

El més segur és que hi hagi un segon llibre. A la gent li agraden les històries verídiques, el saber que ha passat posa molta consciència a la gent. No és la típica història, tot el que cont és verídic i he hagut d’entremesclar entre quinze històries. A més, ho he hagut de traslladar al matrimoni que també té les seves pròpies coses. La gent d’aquells anys no contava res i jo a través de la confiança vaig poder conèixer petites històries, malauradament ells estaven acostumats a callar.