Els Pets tornen i ho fan a Porto Cristo. Serà divendres dia 18 a les 20 h quan toquin a la plaça del Sol i de la Lluna. Parlam del que hi oferiran i de la llarga trajectòria del grup amb Lluís Gavaldà, una de les seves tres potes.
Més de 30 anys de carrera i contiuau fent concerts. Quin és el vostre secret?
Aquesta és la pregunta del milió. No sabem el secret ni el volem saber. La música és màgia i la connexió amb el públic a vegades és difícil d’entendre. Nosaltres som els primers sorpresos que la gent vingui a veure’ns després de tants anys. I més pensant que el nostre públic ja és intergeneracional i n’hi ha de totes les edats. No hi ha cap cosa més guapa que tocar davant un pare i un fill i no saber distingir quin dels dos s’ho passa millor.
Hi ha cançons que són himnes. Encara t’emociona el ‘Bon dia’?
Seré sincer. Li tinc una tírria terrible. Ja fa anys que vull deixar de tocar-la per posar-la al congelador una temporada. Però no em deixen. Cada cop que ho propòs em fan fixar en la cara que posa la gent quan la cantem i tenen raó.
Anem trenta anys enrere. Què era allò del Rock català?
Érem uns avançats. Amb ‘Tarragona’ férem un rap. Ja fèiem hip-hop abans del hip-hop. Tots aquests modernets d’ara ens han vingut darrere! Ara seriosament… Al principi, com tot, era una juguesca. La idea era distreure’ns el cap de setmana i fer una mica de soroll. I la resta ha estat una sorpresa increïblement agradable. N’estam molt agraïts, sobretot a la gent que fa possible que nosaltres visquem del nostre hobby. És increïble.
Ben aviat us vàreu diferenciar de la corrent més rockera…
Al principi érem bastant més eclèctics. Potser en el pitjor sentit de la paraula. Volíem tocar tots els pals i n’hi havia uns quants que millor que no els haguéssim tocat perquè no en sabíem. L’experiència ens ha ensenyat què és el que ens surt bé i el que no. A poc a poc hem anat cap a un pop d’autor, una mica menys esbojarrat, però que intenta explicar històries. Al final no fas les cançons que vols sinó les cançons que pots.
Què en queda d’aquella essència?
Som els mateixos tres. Ens han passat els anys per sobre i estem fets malbé. Però mantenim intacta la il·lusió per pujar a l’escenari. Als concerts d’Els Pets t’ho passes bé perquè veus que la gent que està dalt de l’escenari s’ho està passant bé.
Què hi sonarà en el concert, a part de les noves cançons de ‘1963’?
Nosaltres som d’aquells que quan pugen a l’escenari no hi ha manera de què marxin. Ja us aviso, el concert no serà curt. Seran unes dues horetes i donen per fer cançons noves i també les cançons que tothom espera escoltar. Serà una barreja bastant equilibrada entre la novetat i la nostàlgia.
Més de 30 anys després encara fan falta cançons per reivindicar la llengua…
Anem a Porto Cristo gràcies a la campanya de dinamització lingüística municipal “És per lluir-la”. Falten coses per fer, però sóc optimista quan penso en la supervivència de la nostra cultura. Ser pessimista és l’opció fàcil. És cert que hi ha moltes notícies que no són gaire esperançadores. Per això cal celebrar la llengua i tot el que som.