“Pel que em contava mon pare, a ell ja li agrada molt dibuixar de petit, i son pare, que va morir-se quan ell tenia desset anys, ja li va comprar pintures, pinzells i quaderns. Son pare sempre li va donar suport, i això ja era un fet avançat al seu temps. Era un home que escrivia articles a la premsa local de l’època, un home cultivat, que feia feina als jutjats”. Margalida Ginard, filla de l’escultor Llorenç Ginard, parla de com varen ser els inicis de son pare en la seva relació amb el món de l’art.
En parlam aprofitant l’avinentesa que avui divendres 12 de setembre s’inaugura l’exposició compartida entre el mateix Ginard i Miquel Mesquida i Llorenç Femenias, al Museu d’Història de Manacor.
“Per a ell l’escultura era la seva vida. Feia de delineant per guanyar-se el sou. Però la resta, tot era escultura, el món artístic, la pintura… A banda de crear les escultures ell també passava molt de gust de trobar-se amb els amics que ara darrerament li quedaven. Amb en Miquel (Mesquida) es veien sovint, anaven a berenar… i quan tornava pareixia que li havien donat una injecció de ganes de fer coses. I en Miquel també m’ho ha contat, aquelles trobades els estimulaven a tots dos. S’entenien molt bé, es respectaven, i tots dos eren molt sincers. Amb en Llorenç Femenias també eren molt amics. Venien i feien la tertúlia en haver dinat fins a les tantes”, diu la filla de l’escultor.
Llorenç Ginard es va formar amb mestres escultors a Palma, i tot d’una aprengué de referents i mestres com Eduard Llauradó, Jaume Mir, Salvador Adrover o Màrius Vives. El primer contacte amb el circuit comercial de l’art el tengué de la mà de Pere Martínez, Pavía. “Però mon pare sempre fugia dels doblers, no estimava els doblers. Deia que quan has cobert les primeres necessitats, els doblers no són importants”.
Com a escultor, recorda Margalida Ginard, “va fer una evolució molt grossa, va tenir moltes èpoques diferents, i va treballar molts de materials, guix, bronze, fang… al principi feia busts clàssics, tenim els nostres caps fets seus de quan érem petits, però després va evolucionar, cap a formes ovoides, o figures geomètriques que s’encaixaven unes amb les altres, com les de l’escultura de la plaça de l’Ebenista”.
Llorenç Ginard va ser molt autodidacte. Aprengué a partir de l’experimentació o del contacte i l’observació d’altres artistes. “Un dels seus referents era Chillida i l’escola basca”, diu Margalida, mentre recorda que qualque any “mon pare s’havia presentat a un certamen que feien al palau de Can March a Palma. Una vegada Chillida va ser membre del jurat, i li va dir que ell havia votat la seva escultura perquè fos la guanyadora. Mon pare va sortir tan content i tan feliç… més que si hagués guanyat el premi”.
Chillida, que tanta d’importància dona a l’aire que envolta les escultures, a l’espai buit… “els buits són molt importants”, diu Margalida Ginard. És com en la música, els silencis també són importants, una cosa sense l’altra perd el sentit, com en les persones, amb les paraules i els silencis. Chillida havia estat arquitecte, i mon pare havia estat delineant. Tots dos dominaven els espais, les mides, els buits, els volums…”. Un altre artista que també agradava molt a Ginard era “Picasso, en parlava molt, segurament més que de Miró. Per a mon pare Picasso va ser un geni que ho va dominar tot”.
Llorenç Ginard sempre va mantenir una vinculació amb la creació permanent. “Anava al taller tot d’una que podia. Ma mare en això el va ajudar molt, perquè feia moltes coses a la casa i mon pare es podia dedicar a l’escultura. Record que ens duia al dentista a Palma i aprovitàvem per anar a vistiar exposicions”. Tot i que sí que quan feia feina al despatx de Toni Riera, de Can Canova, i també amb Joan Oliver Nadal… “fins i tot feia feina el vespre, perquè tenia molta feina al despatx. No va abandonar mai la seva vocació, encara que fos amb menys hores”.
Una vegada jubilat, Ginard es va dedicar en cos i ànima a l’escultura. “S’aixecava, berenava i no tornava fins a hora de dinar. Després descansava un poc i se’n tornava al taller. Va morir venint del taller, fent un altre cavall. Hi estava obsessionat, darrerament, en feia molts, i no estava conforme amb cap. Un dia li va caure el cavall… i després va caure ell”, recorda Margalida Ginard.
Llorenç Ginard va ser un home apassionat de l’art i de la conversa artística. “Però no ho feia mai com a mestre, sempre parlava d’igual a igual, perquè en el fons era molt tímid, encara que amb els amics era divertit i alegre. Deia la veritat, tot i saber que en aquest món no et pots fiar de tothom… Mai es va pensar ser millor que un altre. Feia el que tenia ganes de fer i el que li sortia”.
L’evolució de l’escultura de Ginard va fer que a poc a poc es decantàs d’aquelles primeres formes més voluptuoses i sensuals, d’aquelles dones tan voluminoses, “i cercàs ara la degradació del cos humà, era com si tragués les entranyes a les seves escultures”.
Llorenç Ginard va ser un home avanát al seu temps: “Era tan jove, tan modern… no es tancava a res. Les meves amigues al·lucinaven quan venien a ca nostra, perquè veien que hi havia una obertura molt més gran que la que elles tenien a ca seva. Mon pare i ma mare són oberts i moderns, ens entenen, no ens han retret mai res”.
Sensible amb totes les disciplines artístiques, li agradava la lectura i la música. García Marquez, Guillem d’Efak, Raimon… “I em deia: ‘m’hauria agradat ser músic’, estava interessat en moltes coses”, reconeix la gran dels quatre fills de Ginard.
De fet, va col·laborar amb altres artistes, tant amb exposicions conjuntes o col·lectives, com també amb el poeta Jaume Mesquida, amb qui feren els Poemes irreverents. “Mon pare va fer un dibuix per a cada poema. Era una poesia eròtica, més que eròtica, irreverent, com ja diu el títol”.
A Ginard li agradava compartir moments de creació, i anava a dibuixar més d’un dia al taller de Jesús Ballester: “Si venia es notava que hi era. I si no venia, també es feia coneixedor que no havia vengut”, deia Ballester.
Tanmateix, però, mai va bravejar de res, Llorenç Ginard. “Jo de vegades li deia: ‘Ets un geni’, i em responia: ‘Un geni? Un geni curt!”. I després reien tots dos. Creava bellesa, treia l’art de la matèria, que amb ell recobrava cos i vida, “però no hi donava més importància”, recorda Margalida Ginard.
El mes de novembre farà tres anys que Llorenç Ginard va morir. “Molta de gent l’apreciava. Hi ha hagut tanta de gent que m’ha dit: ‘S’ha mort el meu amic’… i gent jove. Això em va encantar”. L’obra de Llorenç Ginard és molt present a Manacor, “però és una obra que l’ha donada tota, perquè ell era el primer que tenia ganes de posar… Per al cavall el vengueren a cercar, i això demostra que els agrada… Però en vida tampoc no és que li fessin gaire cas. És ver que ara, després de mort, sí que n’hi han fet més”.
Des de fa un temps es manté actiu el grup Gin-Art, que ja va organizar l’exposició que recentment es va inaugurar a Portocristo. “Són gent que demostren que l’estimaven, i en el fons això és un orgull”, diu emocionada Margalida Ginard.
