Sebastià Vidal-Joan
Em sap greu perquè m’hauria agradat ser conseller d’interior o de defensa en una Catalunya sobirana, és clar. Però, vist i mesurat, crec que no em sabria adaptar al to que ara s’usa. Ho veig cada dia, bé exager, perquè som incapaç de resistir els telenotícies cada dia i el diari també em cau de les mans. De tant en tant, però m’arriben notícies que em posen al dia de la situació, passades pel sedàs de la censura ben entès. És un veritable circ, amb abundor de pallassos dolents, que si no fos que el pagam tant si vols com si no vols, ens podria donar grans gaudis.
Tenim el govern de la Generalitat de dalt, per exemple. El seu líder empresonat, venerable i savi, ha pactat tota mena de secrets amb el govern colonial. Si jo fos a la garjola també faria tot el que sé i més per sortir-ne, però no seria el líder d’un partit que governa el Principat, o almenys els ho fan creure.
Entre les negociacions hi ha els indults als polítics empresonats. Cap menció als exiliats ni als milenars de persones represaliades. En Hassel i en Valtònyc seguiran sense poder passejar pel carrer Major de Lleida ni pel de la Pobla. El president Puigdemont és amenaçat de detenció, en el pitjor estil tavernari, si fes comptes tornar al nostre país sota dominació espanyola. Però ara resulta que quan don Pedro Sánchez ve per donar la bona nova de la Pax Romana, hipèrboles que no en manquin, des del Liceu, el president electe Aragonès no el va a besar ni saludar i diu que ell no vol els indults sinó l’amnistia. Com quedam?
I clar, la posició de Junts per Catalunya i la CUP encara és més mala d’entendre. Servar el timó del govern mentre el soci majoritari juga a conillons d’amagat, saps que ho és de mal de fer.Però anem cap avall, pobre Joan Fuster que tal dia com avui va morir allà a Sueca, i ens trobarem autèntiques perles. El president del País Valencià, que ara també és conegut com a comunitat de les Palmes, Joaquim Puig o Ximo per a la premsa i els amics, ens ha obsequiat amb una reunió amb el president d’allò que resta d’Al-Andalus, no em faceu recordar el nom perquè en som incapaç. Ells dos s’han trobat per arreglar Espanya, cadascú des de la seva trinxera. Ja veig que allò d’ofrenar noves glòries a Espanya no eren verbes. Com ho faran? Encara no han dit, però estigueu a l’aguait. Llogau cadiretes!
La presidenta de les Balears i Pitiüses, Francina Armengol, a estones es fa amiga del morellà Puig, a estones en discrepa. Tant l’una com l’altre són d’una prudència màxima a l’hora de valorar la situació de presos i exiliats. Cosa que seria normal tractant-se d’habitants de l’altiplà o dels diversos ecosistemes en què Espanya està encabida, però que és ignominiós quan es tracta de dues persones que coneixen molt bé el que passa al nostre país, tant al Principat com a la resta. El seu silenci i la seva complicitat amb allò que manen a Espanya és encara més vergonyós, perquè es fa des de la més fèrria autocensura, igual que la del valencià ministre Ábalos, amb el galdós paper de ca de bou. Que un home de Palència, com el líder del partit gurtelià o del seu bessó amb el Sr. X, lladri o digui dois sobre nosaltres és esperable, no n’hi ha pus de mesurades, però que els de casa no tenguin cap criteri propi o se’l callin, això no té nom.
No podem acabar dient que tots els polítics són iguals, com a les tertúlies de casino, perquè no ho són. I una prova en són els resultats de les eleccions a Còrsega o a la Catalunya del Nord. Pegau-hi una ullada i ja m’ho direu.
