Maria Antònia Oliver Cabrer (Manacor, 1946) és una de les escriptores i traductores de més renom de la literatura en català. Inicia la seva carrera cap als anys setanta amb les seves primeres novel·les. Part de la generació dels setanta i del col·lectiu Ofèlia Dracs, ha sigut una de les iniciadores de la literatura de gènere amb novel·les com Estudi en lila, en què va crear el personatge de na Lònia Guiu, la primera detectiva de la literatura catalana. Defensora de la llengua, feminista i independentista, Oliver ha dedicat la seva vida a la literatura i arribava als tres quarts de segle el passat dia 4. Fa uns dies ens obrí les portes de ca seva, a Biniali, on conversàrem amb ella.
Fas les primeres proves literàries en castellà i després decideixes apuntar-te a classes extraescolars de català amb Aina Moll. Fou una decisió conscient?
Molt conscient. Ens hi vàrem apuntar només sis o set perquè això era fora de classes lectives. N’Aina Moll encara en deia mallorquí. En vàrem sortir unes quantes bones amigues d’aquí. El meu primer tast de l’escriptura, però, va ser abans amb una monja de la Caritat, Sor Francisquita, que ens feia classes de comptabilitat i mon pare m’hi va fer anar. Un dia ens va fer escriure un conte i jo em vaig inventar un conte d’un llapis que volia escriure i no podia. La professora em va dir que estava molt ben escrit. Jo devia tenir 12 o 13 anys. De més petita també havia escrit alguns poemes, horrorosos. És una pena perquè aquests sí que els conserv i a vegades els llegesc als meus amics quan anam una mica pipes. El conte l’he cercat moltes vegades però no l’he trobat mai.
En una entrevista deies que, de petita, vares fer-te feminista inconscient quan un dia nevava a Manacor i el teu pare no et deixava sortir al carrer.
Jo mirava per la finestra i veia dos al·lotets que jugaven amb la neu i mon pare em va dir “si fossis un nin, t’hi faria baixar, perquè és molt sa”. Jo no vaig dir res però vaig pensar “i per ses nines, no ho és?”. No ho vaig entendre. Des d’aleshores som feminista, malgrat mon pare!
I en quin moment et fas feminista conscient?
Amb n’Aina Moll. Dues o tres nines que anàvem amb ella ens vàrem fer més feministes que ella i més d’esquerres, que no ho era massa. Sempre va ser una persona molt acollidora. I sense cap dubte, un altre gran referent és Maria Aurèlia Capmany. Era l’única que parlava de feminisme en català i m’arribava. A més, jo era molt amiga amb ella.
Tu mateixa has estat un referent feminista per a moltes dones i en matèria literària vares crear el primer personatge femení dins del gènere policíac, la detectiva Lònia Guiu. Fou també una decisió conscient?
Jo ni me’n vaig adonar. Vaig triar una dona detectiva perquè m’agradava que hi fos, encara que no tengués llicència i me la vaig inventar. No em vaig adonar que fos la primera dona detectiva en català.
Aquesta consciència arriba a partir del fet literari o aprofites l’escriptura fer difondre el feminisme?
Jo crec que tot està barrejat. No som gaire conscient de transmetre grans coses amb la meva literatura: jo escric. A vegades m’agrada el que escric i a vegades no. Mai estic segura de mi mateixa, encara que ho sembli. Pens que el dubte ens fa créixer i reivindic el dret a dubtar.
A més del feminisme, t’has posicionat sempre com a dona d’esquerres, amb una defensa clara de l’independentisme. Com hauria de ser la convivència entre les diferents sensibilitats independentistes?
Hauria de ser magnífica perquè si no ens entenem, no podem arribar enlloc. I ara veig que no ens entenem. Arriba un moment que te n’afartes i jo ara estic passant moments en què n’estic més que farta. Va ser una desil·lusió que es fessin enrere amb la declaració d’independència… Després ells ho han passat molt malament… Qui trob que l’encerta molt és en Jordi Cuixart d’Òmnium però ell diu que no vol ser president i jo ho entenc.
Durant la dècada dels setanta comences la teva carrera literària i formes part del col·lectiu Ofèlia Dracs, iniciadors de la literatura de gènere en català. Què recordes d’aquella època?
Ens divertíem moltíssim però també fèiem molta feina. A vegades algú ens deia si podia venir als nostres sopars, que érem una part de la generació dels setanta i segons qui era, s’avorria moltíssim perquè nosaltres estàvem tot el temps jugant. Érem molt joves i les coses ens sortien, fèiem allò que volíem fer. Nosaltres volíem fer lectors en català.
I posant perspectiva, com valores l’estat actual de la llengua catalana?
Nosaltres vàrem fer molta feina gairebé sense adonar-nos-en. Érem molt poquets, però cridàvem molt i ens encalçaven molt. I ara diuen que no està tan bé com ens esperàvem i ens pensàvem. Si miram les estadístiques, el percentatge de gent que parla català és baixíssim. Sobretot al País Valencià i aquí a les Balears.
Recentment has decidit donar la casa on vius a l’OCB. Com així? Per a què t’agradaria que servís?
Amb en Jaume (Fuster) ja n’havíem parlat que estaria molt bé que fos una casa d’escriptors. Quan ell es va morir, me’n vaig oblidar, però parlant amb l’Obra Cultural ho vaig recordar. Vaig dir que ho volia donar i ja hem començat les negociacions per fer-ho. A mi m’agradaria que fos una casa d’acollida per gent de l’escriptura però també podria servir per artistes… Hi ha molt d’espai i això la fa una casa idònia per fer residències. M’agradaria que fos una casa per la cultura.
Durant els anys 90 arriben les teves obres més exitoses: Joana E. (1992) i Amor de Cans (1995). Son retrats d’una societat i d’una època però també hi ha una certa reivindicació, una visió de la realitat mallorquina des d’una perspectiva femenina i social.
Clar, jo mai no l’he deixada la reivindicació. Quan era petita era molt bona nina i quan vaig ser una mica més gran em vaig rebel·lar. I de llavors ençà cada dia em rebel. Amb el que tenc i el que no tenc… Cada dia hi ha qualque cosa que em serveix per rebel·lar-me. I encara és l’esperit que puc mantenir i mantendré mentre pugui.
Hem vist aquestes obres al teatre i a la televisió. És un fet positiu? O és contraproduent pel fet d’adaptar el llenguatge literari original a altres formats?
Jo crec que ara mateix no és contraproduent. Ara mateix necessitam molt llenguatge català en les manifestacions públiques. Encara que siguin obres que no t’agradin tant o que te les facin malbé… Jo estic molt contenta amb en Toni- Lluís Reyes. El vaig conèixer a una manifestació en què em vaig col·locar al lloc dels mallorquins i vaig sentir que darrere meu deien “aquí davant hi ha na Maria Antònia Oliver, l’escriptora més bona del món” i em vaig girar i va ser ell. Em va fer una il·lusió bàrbara aquell al·lot i vaig veure que havia estudiat molt les meves obres i les podia refer. Per exemple, la tercera part d’Amor de Cans és d’ell. En Toni-Lluís Reyes gairebé amb tot ho va fer bé i tot el que no m’havia agradat ja li vaig dir.
Vares començar amb traduccions de Virgina Woolf i després has traduït molts altres autors, però el gran repte vengué amb la traducció de Moby Dick.
Jo l’havia llegit com en un format de conte i no sabia on em ficava! Va ser tot un repte, vaig estar un any i vaig cobrar quatre o cinc pessetes la pàgina perquè feia molt poca via! Però m’hi havia entestat i ho vaig treure.
Després del teu trasplantament i amb la mort sobtada d’en Jaume fas una aturada. Després de tants anys escrivint, traduint, com ho vares viure?
No podia traduir els meus sentiments en paraules i si no podia fer-ho amb els meus, poc podia intentar fer-ho amb els d’altres persones que jo m’inventava i em vaig aturar. Abans del meu trasplantament jo havia començat un llibre i la mort d’en Jaume va venir 5 mesos més tard. Editorial 62 em va telefonar i jo els vaig dir que tenia aquesta novel·la començada però que l’havia de refer. En tres mesos la vaig tenir feta de nou i quan la vaig haver enviada em varen haver d’ingressar de la feinada que havia fet. M’hi havia abocat absolutament. Després vaig estar anys sense poder fer res.
I de llavors ençà? Ho trobes a faltar?
De vegades sí i de vegades no, no ho sé. He fet cosetes i tenc algunes coses mig fetes. Per exemple, amb n’Antoni Parera Fons, que em va demanar un material per fer un disc amb mi. Encara li he d’enviar unes quantes coses. I també estic fent un conte sobre jo i la Frida Kahlo en què explic totes les mancances del meu cos. No estic aturada però no estic feinera del tot.
Sempre t’has inspirat en la realitat a l’hora d’escriure?
En aquests minicontes que vull enviar a n’Antoni Parera n’hi ha que són inventats i n’hi ha que no. Per escriure, em continua servint el meu impuls de trencar motlles.
“Em sent molt estimada”
