“Nosaltres hem estat analfabets tecnològics i els joves corren el risc de convertir-se en analfabets humanistes”

Que Tomeu Matamalas (Manacor, 1952) és el Leonardo da Vinci manacorí ja s’havia dit. Músic, dibuixant i durant els darrers anys ara també novel·lista rigorós i elegant. Ara publica Declivi, la història de la decadència d’una baronessa veneciana, que veu que amb el seu final arriba també la fi del seu món…

D’on treu Tomeu Matamalas les idees i el material per fer les seves novel·les?
El personatge de la baronessa, i el del seu home i la seva filla són reals… però no sé absolutament res de la vida de cap dels tres, i per això n’he hagut d’inventar una dramatúrgia…

Fins a quin punt hi ha un paral·lelisme entre la baronessa i l’autor, que també torna vell…
Un paral·lelisme total. Com més vell tornes més en terreny desconegut et trobes. T’estranya com vesteix la gent, les expressions que diuen, com pronuncien les paraules, els seus gusts, la seva visió del món… És una sensació que tenim els vells de cada generació: ens pensam que el món va començar amb nosaltres i que quan ens morim el món s’acabarà també amb nosaltres.

Per què tries Venècia com a escenari dels fets?
Perquè la consider el prototip de ciutat en etern declivi, però sempre elegant. Jo em trob en aquesta fase i procur viure-la amb la màxima elegància possible… A més Venècia i Florència eren el somni cultural dels intel·lectuals americans, que s’hi instal·laven i rebien visites constantment. La gent culta d’aquella època es movia molt més del que ens pensam.

Un dia Biel Majoral va dir a un grup de joves: “No permeteu que us allunyin dels vells”. Hi és això, a Declivi?
Hi és subtilment. La baronessa s’estranya, per exemple, que les dones joves es tallin els cabells, que vulguin imitar els homes, que vulguin fer feina a les fàbriques i que vulguin assumir rols absolutament incomprensibles per a la seva generació. Jo no tenc aquesta visió, ara, però hi ha moltes coses que no entenc. Sempre he entès la cultura com a acumulativa i la sensació que jo tenc ara és que hi ha un trencament. Els joves tenen una gran cultura tecnològica, però han perdut interès en la cultura humanística, que és la que jo vaig heretar i he cultivat tota la vida. Nosaltres hem estat analfabets tecnològics i ara els joves corren el risc de convertir-se en analfabets humanistes.

Intuesc que la tria d’una dona com a protagonista tampoc no és gratuïta.
No. He donat veu a una dona perquè tenc la impressió que els homes no es fixen tant en les coses en què aquesta dona es fixa. La novel·la té un punt èpic, però també un punt íntim més adequat per a una protagonista femenina.

M’han siulat que tens tres novel·les embastades… No tens aturall.
Tenc tres novel·les que ballen dins l’ordinador. Dues d’aquestes si arriben a sortir, podrien ser preqüeles d’aquesta que publicam ara. I la tercera també és de temàtica històrica. De vegades pareix que hi ha un sentiment pejoratiu envers la novel·la històrica, però la Il·líada mateixa, que és una gran novel·la, parla de fets que feia 300 anys que havien passat quan va ser escrita…