El mes passat vaig escriure un article bastant més derrotista del que esperava que em sortiria. Quan vaig començar a indagar en el voluntariat cultural i els seus projectes a Mallorca (i després de rellegir uns mails de S’Altra Música no massa optimistes), només vaig ser capaç d’adreçar-me a una secció molt concreta del grup. De fet, si s’alça la mirada enllà, es pot diferenciar una segona divisió en el sector i, així mateix, aquesta separació bicèfala és tan rellevant que la supervivència d’un projecte cultural sense ànim de lucre depèn a quina secció d’aquesta se situï.
La primera modalitat de proposta cultural sense beneficis es pot anomenar ‘personalista’ (no en el mal sentit de la paraula). En aquest sector s’integren els projectes que van estrictament lligats a la persona o conjunt d’individus que la conformen. Es tracta de mitjans culturals que no es poden alliberar del seu Prometeu perquè perdrien el sentit i l’interès. No ens imaginam un Pati de Butaques que no sigui conduït per Júlia Mérida, deixaria de ser Pati de Butaques. Així mateix, S’Altra Música és la creació de Toni Jaume, Joan Roig i Sebastià Alomar, de ningú més. El mateix passa amb Morlanda, per exemple, o amb les propostes musicals dels artistes –tot i que aquesta branca pugui incloure’s dins l’ànim de lucre–. En definitiva, els projectes ‘personalistes’ no són com Macedònia.
De fet, la característica més sorprenent del citat grup musical infantil és la que comparteixen també les propostes sense ànim de lucre de la segona modalitat: els projectes ‘relleu’. Altres entitats illenques que no encaixen dins la primera secció podrien ser el MoboFest, Joves de Mallorca per la Llengua, l’Espai Mallorca de Barcelona… O els ja esmentats al meu últim article Xítxeros amb Empenta. Aquests projectes compten amb la distinció del relleu: els seus integrants no són el que compon la proposta cultural, sinó que aquesta va més enllà els seus creadors. Qui va idear l’entitat ja no forma part de l’engranatge intern, que ara ocupen uns joves amb més ganes i més força.
Aquest tret distintiu del relleu és la clau de l’èxit i la conservació de molts projectes sense ànim de lucre. Per mantenir l’esperança que una entitat resti durant anys (i, fins i tot, dècades), s’ha de tenir capacitat de regeneració i de recanvi. Els integrants d’un projecte es van fent grans, comencen a tenir altres maldecaps i deixen de viure la il·lusió per al voluntariat amb què comptaven el principi. Aquest és el moment en què –a vegades sembla que per art de màgia– embarquen els joves substituts perquè el vaixell no arribi mai a port, i continuï navegant. Al principi, pot semblar que els nouvinguts no acaben de trobar el seu lloc o de saber on és que falten mans, però amb temps i reunint cada vegada més responsabilitats poden acabar al capdavant del projecte.
Per tant, aprofit l’ocasió per retirar la sentència a mort que vaig proclamar el passat mes de febrer (ja se sap que amb l’hivern arriba el pessimisme). El relleu generacional és una de les claus de la supervivència dels projectes mancats d’ànim de lucre, i és important posar-hi el focus durant la concepció i el transcurs d’una d’aquestes propostes. Això no significa que no es visquin situacions molt difícils en què sembli que baixar la barrera definitivament sigui l’única escapatòria. Així i tot, l’experiència em diu que els joves motivats, caparruts i constants sempre acaben arribant per, moltes vegades, conduir el projecte més enllà del que cap dels seus artífexs hagués imaginat mai.
