On és casa

El descans és primordial, avui m’he sentit més cansada que de costum, com si es tractés d’una acumulació de cansament molt antic, d’uns dos mesos aproximadament, des dels dies en què em vaig permetre anar a la muntanya i pràcticament no mirar el mòbil durant una setmana. Igualment, des d’allà no hi havia molta connexió, i quan “volia mirar-lo” es feia una odissea.
Quan vaig arribar a Vallouise per primer cop, em vaig sentir com una nina de 5 anys, amb ganes de córrer sobre l’herba, jugar amb animalons invisibles i acariciar els ases.
Hi ha llocs al món, vertaderament bonics. Vallouise, nom que significa literalment “Vall de na Lluïsa”, és una vall enmig dels Alps francesos, on la meva parella m’ha portat diverses vegades, ja que els seus tiets tenen una casa allà. Que, per cert, només la casa en si mateixa és d’un caire molt particular: tota de pedra i fusta, i amb més de 150 anys d’antiguitat. Aquestes cases a mi sempre se’m fan estranyament familiars, perquè en venir de Rússia, no són exòtiques per a mi. Però alhora, havent crescut en una terra on tot és tan blanc, tan sec, i els arbres tan baixos i petits, en arribar a terres més plujoses i verdes, sent un estrany “tornar a casa” des del que s’oblida.
I jo estim Mallorca, clar que sí. I som la millor amiga de la filla del baciner, i inclús li dic “padrina” a la seva padrina, clar que sí, però… Hi ha un però, que només aquells que han deixat casa seva de petits poden comprendre. El però d’estar sempre entre dues terres i no sentir-te del tot d’enlloc. Sí, és clar que té un punt romàntic i nòmada. Però la realitat és que també porta nostàlgia, i una sensació de recerca constant de la mateixa identitat, una, que no sé si trobaré mai enlloc –i supòs que es tracta més d’un procés intern–.
Amb això ara acab de recordar una conversa que vaig tenir amb na Roser, la meva amiga en qüestió, l’altre dia mentre sopàvem en un japonès. Em va demanar: si tu haguessis de triar un lloc on viure “només” per la gastronomia, quin lloc seria? Em va sortir automàticament dir: Rússia (i mira que m’agrada el sushi).
Després vaig dir: bé, i naturalment com a segon lloc Mallorca. Però posteriorment em vaig demanar: que he conegut jo mai realment la cuina d’aquí, més enllà de les panades, els bunyols, la sobrassada o el tumbet? La veritat és que no massa més. Em va envair de sobte una tristor, una sensació de no integració –encara que alhora jo personalment no aniria a matances, ni menjaria llengua, ni orelles, ni altres substàncies, però aquest va ser un altre recordatori més de: no ets del tot d’aquí. Potser per això en llocs intermedis, llocs desconeguts, llocs “aliens” tant a un origen com a l’altre, trob una estranya sensació de pau, una sensació que em diu: aquí podries començar ca teva de zero.
És estrany, aquest article no sé si és molt mallorquinista ni manacorinista. No sé tampoc si li pot interessar a la gent que viu aquí –honestament poques vegades sé del tot què li interessa llegir a la gent que viu aquí–, però aquí estic, escrivint a prop de l’avinguda del Tren i xerrant amb accent del pla pel fet d’haver tingut tants amics entre Petra i Montuïri, mentre la meva ment escolta pòdcasts de Moscou, Dubai i Nova York.
No sé d’on som.
Potser he d’inventar el meu país.
Potser ningú en realitat no sap d’on és. Potser casa és on ens mirem als ulls i ens acollim, vinguem d’on vinguem.