*Imatge: Ara Balears
Montserrat Alcaraz
Dia 28 de juny serà recordat com un dia en el qual la gent de dretes va fer l’equivalent a aquella rissaga verda del TIL. En lloc de dur camisetes verdes, els de PP i els de VOX, duen sobres de tres colors. I al final, els surt més bé de comptes. Els del GOB, els de MÉS, els de l’OCB hem sortit molt al carrer aquests anys de “democràcia”. És innegable que han fet durant anys propostes per fer d’aquesta illa un indret més sostenible, més habitable, etc. Han fet tot el possible? És possible fer tot el possible?
Ara en el Parlament Balear han entrat 8 diputats de VOX, un partit de falangistes passats per la tintoreria, com qui bufa i fa bombolles. El meu amic Joan Bauçà, infatigable analista polític i home que trepitja el carrer i coneix el país, em remarca que els millors resultats de la història de l’esquerra nacionalista han estat 7 diputats
Que cal autocrítica, sens dubte. Què hi ha hagut molt de mediocre professionalitzat en política, també. Que les realitats socials no ens ho posen fàcil com a d’altres que atiant les bubotes de la immigració, la sanitat, el segregacionisme… fan garberes de vots amb el cinisme i la demagògia com a lubricant de les seves corrioles, també.
Però una esquerra moral i democràticament exigent no pot practicar el negacionisme en temes candents i poc agradables de tractar. Com és que no hem sabut tapar boques amb dades i contundència irrefutable a la propaganda feixista de VOX? O a la nefasta proposta de futur del discurs ultraliberal del PP mentre les seves llistes inclouen una balquena d’elements funcionaritzats a dit. Com na Margarita Prohens que ja es cuidava – en el seu pla B de funcionaritzar-se – de no acabar fent feina a una empresa amb horaris que no li permetessin acompanyar els fills a l’escola. No hem de voler pels altres el que no volem per nosaltres. Però, ai las! Vet aquí que “els altres”, el poble, vol verdanc, vol que li facin el feix damunt. Això és el gran triomf de la postmodernitat: la pèrdua del sentit de pertinença a una classe.
Comparar el PP, pel que fa a casos de corrupció, amb qualsevol partit que ha integrat el pacte de progrés d’aquestes dues legislatures, és talment comparar una banda criminal del Far West amb un col·legial que roba un paquet de xiclets a una tenda de llepolies a l’engròs havent sortit de l’escola de monges. Això les hemeroteques ho demostren amb escreix.
Vaig parlar amb gent els dies de la campanya, vaig repartir alfabegueres com faig des de l’any 90 quan em vaig presentar a la primera candidatura del PSM que es formà a Campos. Un poble que, a vegades, pens amb tota la meva estimació, que està conformat per gent senzillament i genèticament submisa, talment vaques que s’han aixecat dempeus.
El que m’esfereïa més no era constatar que gent que ha estat beneficiada del clientelisme polític o votant fidelíssima al PP de tota la vida acudís en massa a votar. El que m’inquietava era no veure pel local de MÉS alguns suposats companys de viatge que havien tengut càrrecs polítics i que no s’implicaven en la campanya. Potser pensaven, o sabien des de feia mesos, que el peix ja estava venut i nosaltres, els militants de base, feríem un poc la feina de fer carrer amb més entusiasme si ignoraven el que cantaven les enquestes internes.
Serveixen de res avui dia això de les campanyes electorals? Això dóna per un altre article.
Serveix de res aquest purisme esteticista de determinada gent d’esquerres que acaba degenerant en una autocomplaença moral? “Con Franco vivíamos mejor”. Quina vergonya! Quina ofensa a la memòria de totes les persones torturades per la policia espanyola que lluitaren i deixaren la pell per la democràcia… Alguns d’aquests que no anaren a votar deixaren vessar la llagrimeta quan desenterraren n’Aurora Picornell. No ho entenc i intent respectar-ho perquè tenc bons amics entre aquest perfil abstencionista d’esquerres.
Una nota irònica per acabar: El dia de les eleccions vaig estar d’apoderat a una mesa electoral situada a l’escola pública a la qual vaig fer l’EGB. Record bé aquelles aules fetes durant la II República. Alguna clatellada que hi vaig rebre també. Durant el dinar un amic m’havia regalat un poal d’albercocs d’aquests primerencs. Per a mi són com una droga i em pos a menjar-ne i no em puc aturar. Em provoquen mal de panxa i el meu cos comença a fer de forma sistemàtica pets i llorines. Durant el recompte de vots com que estava assegut a prop dels apoderats de VOX vaig sentir-me com un soldat republicà llançant canonades cap al bàndol enemic. I us puc assegurar que la guerra química funciona.
