skip to Main Content

Passen els anys, la pandèmia no se’n va

Ja sabem que som en els pitjors números d’ençà que l’OMS va donar categoria de pandèmia a l’epidèmia del coronavirus presumptament iniciada en un indret llunyà de la Xina.

I a l’instant farà dos anys d’aquell confinament que ens va semblar que ens transportava a qualque moment distòpic d’una sèrie de ficció en aquestes plataformes que ara s’usen.

Després de passar la cinquena onada amb una certa indiferència, semblava, ara ja sí, que tot feia pensar en una victòria final de la humanitat contra el maleït virus del dimoni. El cas ha estat, però, que no és que encara hi siguem, sinó que hi som més, si hi importa.

Les previsions de les autoritats governamentals i sanitàries no s’han complert i, efectivament, malgrat que una gran majoria de la població ja du inoculades les dues primeres dosis de la vacuna, els contagis no s’aturen de pujar. Tampoc sembla que l’administració hagi aprofitat l’experiència viscuda per fer front a la gestió de la pandèmia. Som a la sisena onada i l’Infocovid es mostra encara incapaç de reaccionar davant el col·lapse de casos. Mentrestant, les persones ja vaccinades reben instruccions de fer vida normal encara que hagin estat contactes estrets, quan es reben missatges contradictoris sobre la capacitat de contagi d’una persona que ja hagi rebut el vaccí. Segons la comunitat autònoma el criteri, a més, és diferent, cosa que fa posar en dubte la credibilitat científica de les decisions. La inseguretat s’apodera de la població, que semblava tornar a treure el caparrí de l’optimisme de dins el fang coronavíric. L’economia també tornava a donar signes de recuperació, i bars, restaurants, comerços… mostraven una alegria moderada que ara torna a esdevenir cara de pomes agres.

Ja és curiós, també, que els qui tornin estar al punt de mira de les decisions restrictives de l’administració siguin els locals d’oci, els bars i els restaurants, i que s’apel·li tan poc a la responsabilitat personal i grupal de limitar trobades i reunions.

D’altra banda, caldrà veure també, i observar-ho amb lupa, quin efecte final té aquesta pandèmia sobre els drets fonamentals de les persones, i quina compatibilitat legal tenen els passaports covid amb les llibertats que fins ara teníem. També, inevitablement, aquests dos anys de restricció tendran un efecte del qual encara no sabem calcular l’abast, sobre la capacitat de mobilització de la ciutadania, i per descomptat sobre les festes populars, el seu lloc en el calendari i la pertinent celebració. Serà difícil que aquesta pandèmia ens faci millors com a poble, però de tots i cadascun de nosaltres dependrà que sapiguem esmolar l’enginy i l’audàcia per servar el vigor col·lectiu, la força cívica i el sentiment identitari. Que així sigui. Mentrestant, que molts d’anys, i que cap sigui com aquests dos darrers!

Back To Top
Search