skip to Main Content

Nadal any 0, el meu primer contracte de feina

Montserrat Alcaraz

Hem passat l’any 2021 del segle XXI. Encara ha transcorregut més temps de la meva vida dins el segle XX que en el XXI. Els anys de la meva formació, del meu aprenentatge… No sé si varen ser crucials, com diuen els psicòlegs evolutius al mateix temps que defensen que tota la vida ens hem de formar. Si els anys de la infantesa són tan determinants per què punyetes ens complicam tant la vida en la formació permanent? Tot el que realment necessit saber ho vaig aprendre al parvulari, és el significatiu títol d’un llibre de Robert Fulghum publicat el 1986. És un llibret entranyable. La imaginació és la més gran via d’accés a la vida, aquesta ve a ser la tesi del llibre. Tenc anotacions fetes a aquest volum traduït l’any 1990 per Círculo de Lectores. El mateix any vaig esdevenir major d’edat en termes administratius, és clar. Faig tot seguit algunes consideracions de caràcter autoreferencial sense voler caure en el to autoreverencial. Cal dir, però que els de la meva generació –boomers ens diuen- haurem aplegat un parell de pandèmies, la darrera de les quals l’experimentam ara. Per exemple, a l’institut jo encara estudiava llengua francesa i va arribar la pandèmia de l’anglès i la globalització. També la de la televisió privada i el pantallisme –la nova religió- que no atura de créixer. Vàrem deixar d’escriure cartes a mà, vàrem haver de fer el servei militar o social, vàrem haver de comprar un telèfon mòbil i estar localitzats les 24 hores. Vàrem haver de fermar els cans, vàrem haver de posar antioxidant a la sobrassada, hem hagut de menjar molt més transgènics que ningú abans des dels nostres ancestres homínids. Hem hagut d’empassar-nos més publicitat que ningú mai en la història. L’altre dia una companya em va dir que havia calculat el temps que s’havia passat de la seva vida dins un cotxe: gairebé 2 anys. Ens han posat molt difícil creure en la política. Per no parlar de l’arribada de l’Euro, la Sida, els tords de Txernòbil, la grip aviar, les vaques boges, l’oli de colze, l’amenaça nuclear de la guerra freda… Més que viure pareix que ens hem dedicat a sobreviure. Diuen que no ens ha mancat res, que no hem passat fam, etc. És veritat que no tot són coses dolentes. Aquesta generació ha pogut accedir a una quantitat d’informació com mai s’havia donat abans. També és cert que la cultura no són els llibres ni l’Internet. La cultura és la manera de viure.
Quan vaig néixer, o em varen néixer, encara ho vaig fer a ca nostra amb l’assistència d’una comare. Era el novembre de 1972 i no és el cas que mu mare s’adscrivís a cap moda naturista. Mu mare i mon pare, unes setmanes després del meu natalici, a petició del rector, em cediren per fer de Bon Jesuset al betlem vivent de la Parròquia. Va ser el meu primer contracte de feina en precari. (El voluntariat, una altra de les pandèmies generacionals). Aquella nit de matines vaig agafar un memeu de cal déu. I mai tan ben dit. Ja que hi som diré que, bàsicament, he estat un actor des del minut zero. Amb un poc de cirurgia estètica hauria pogut ser en Marlon Brando. Fins i tot quan estic sol m’agrada actuar. Resulta que aquell paper meu en el betlem vivent era premonitori?
Cada vegada que sent com es manté viva la il·lusió dels infants, amb els reis, les figuretes dels xotets, que any rere any surten de la capsa amb floquí… ho sent molt, em pos nostàlgic, pens que he fet de bonjesuset. El que roman del misteri de Nadal i que ha resistit el consumisme; vet aquí la bellesa de Nadal… Ho he sentit una vegada més enguany amb els meus fills i la meva amiga Júlia qui ha endiumenjat unes cartolines precioses per fer postals. Aleshores em dic a mi mateix que la vida, com els bons amics, sempre troba excuses per fer-se estimar. I passa que té molta raó en W. Allen quan conta que una vella li diu a una altra: “En aquesta residència el menjar és fastigós i a més a més en donen molt poc”. Així és la vida, carregada de contradiccions i esperances. Molts d’anys!

Back To Top
Search