Patrimoni immaterial: en memòria d’en Sebastià Grimalt Massot

Apunts de patrimoni. Antoni Puig

Aquest mes d’novembre ha fet vint anys que la Unesco va aprovar a París la Convenció per a la salvaguarda del Patrimoni cultural immaterial. Només vint anys de l’aprovació d’una eina per a una tasca que pareix cada vegada més impossible, cada vegada més necessària.
Vaig conèixer en Sebastià Grimalt Massot perquè els dos compartim —o compartíem, costa acostumar-se als temps verbals de vegades— una mateixa passió, la dels castells. Al local dels Al·lots de Llevant, al carrer Nou, vàrem compartir innumerables hores d’assaig. Hores de muntar i desmuntar pinyes, d’agafar-nos per les camises per esdevenir contraforts humans, de comunicar-nos amb poques paraules conceptes que els neòfits necessiten setmanes per entendre, hores de banc del pati, d’assemblea de la colla (sempre en positiu), hores, en definitiva, de fer colla, de fer família. En aquelles hores, i em consta que no només per jo, en Sebastià es va convertir en un referent. Més enllà del seu encant personal i del seu sentit de l’humor, en Sebastià era la referència en moltíssimes qüestions: una paraula, un costum, una expressió… acudíem a ell, grans i petits, per conèixer com era un món que ja mos fuig. No hem de menester dir que sempre responia amb una paraula sàvia, un raonament encertat i un somriure. Aquesta generositat es feia patent, sovint, en les seves preguntes. Saps què vol dir això? Saps què era, allò altre? I així ens instruïa, o això pensàvem, en com es van fer les coses durant generacions, en una visió del món.
Diu la Unesco que «els processos de globalització i transformació social creen […] greus riscos de deteriorament, desaparició i destrucció del patrimoni cultural immaterial» alhora que reconeix que «les comunitats, en especial les indígenes, els grups i en alguns casos els individus exerceixen una funció important en la producció, la salvaguarda, el manteniment i la recreació del patrimoni cultural immaterial». Això vol dir que a la Unesco ja sabien, fa vint anys, de la importància de persones com en Sebastià? Segurament. Eren conscients que per lluitar contra la uniformització cultural que ens vol esborrar culturalment del mapa necessitam gent com ell? Molt probablement.
N’Antoni Pascual, que sempre encalça topònims, va entrevistar en Sebastià fa estona. Ell sempre diu que amb cada un dels seus entrevistats que mor, se’n va una informació preciosa que ja no tornarà. Ara fa un mes, coincidint gairebé amb l’inici tradicional de l’any agrícola, per Sant Miquel, en Sebastià ens va deixar. Ens va deixar orfes de tantes coses, ens va estroncar tota aquella saviesa que tant mos falta. A vegades pens, però, que allò que realment en Sebastià va fer, no era mostrar-nos un món que ja no hi és, ens va donar un testimoni per servar un patrimoni immaterial que ara nosaltres, amb totes les nostres limitacions, hem de conservar. Gràcies, Sebastià. Que la terra, la teva terra, et sigui lleu.