Per a qui feim les graduacions? Escriure sobre això és autoreferencial i avorrit. Segurament tediós, si no ets docent ni tens fills o filles en edat escolar. Les graduacions, aquests actes i esdeveniments on exposam públicament el que hem aconseguit després d’uns anys d’estudis. Ara ens graduam de tot: infantil, primària, secundària, d’extraescolars. Necessitam mostrar als altres tot el que hem aconseguit. I no val fer-ho de qualsevol manera. Com més pomposa i rimbombant sigui, millor. El calendari familiar per juny és un tetris impossible. Convidam padrines, tiets, coneguts. Feim discursos lacrimògens, ens vestim de gala, ens regalen un ram de flors. Hem ritualitzat el canvi d’etapa escolar fins arribar a absurds inimaginables. Tot i això, una idea sobrevola totes les converses amb els companys i companyes: vols dir que és necessari? La conclusió final és unànime: ho feim per l’alumnat. Si és així, com és que ningú vol ser allà?
Graduar-se ve del llatí gradus, que vol dir passa o escaló. Gradus deriva de gradi, caminar o avançar. Així, tot plegat fa referència a la idea de fer una passa endavant quant a nivell educatiu. Avui dia, sembla que el final de curs ha d’anar acompanyat de tot un espectacle visual i emocional. L’origen de les graduacions el trobam a l’Edat Mitjana, a les primeres universitats europees. Molt més endavant, el model yankee les va popularitzar als instituts, dotant-les de molta forma i contingut: una manera de vestir-se, la confecció dels discursos, l’atrezzo corresponent, l’emoció dels familiars, la música èpica, la sensació que tota una vida nova s’obre pas. Ja fa uns anys que això ha arribat fins aquí. De fet, segons el que veig, estam assolint nivells de sofisticació alarmants. No vull ser aquella dona vella en contra de la diversió. Per a alguns, acabar la primària o la secundària pot ser un dels moments més importants de la seva vida. El que pos en dubte no és això. Cal celebrar la vida sempre. Però hi ha alguna cosa que grinyola. És necessari fer-ne un xou mediàtic? Hem de mostrar a tothom tot el que aconseguim perquè si no, deixa de tenir valor.
Tampoc pretenc caure en un discurs simplista. No diré “a la meva època”. Diré si no caldria repensar quin és el missatge que donam als altres. S’ha d’arribar fins al final, no importa com. He vist graduar-se alumnat sense saber tan sols si passaven de curs. O el que és més preocupant: he vist famílies anar-se’n a mitjan graduació, després de veure desfilar el seu fill o filla per recollir el diploma. Tampoc m’estranya, perquè a qui li importen els fills dels altres? Sembla que a poca gent. Així, què celebram exactament?
Tot això sona un punt exagerat. Potser és el final de curs, la calor. El que està clar és el poder de les imatges. Sospit que són elles un dels motius centrals per continuar organitzant aquests esdeveniments. L’alumnat (i la família!) vol tenir la foto, el vídeo, el record d’aquell moment capturat en el temps. Publicar-la o no a xarxes, enviar-la als padrins. Si no existís l’algoritme salvatge que ens domina, faríem tantes graduacions? Tanmateix, l’any que ve hi tornaré. I l’altre i l’altre. Potser sense poder-me contenir la llagrimeta. Perquè és just això el que desprèn aquest moment: l’emoció misteriosa dels estranys que l’observen. El canvi d’una etapa. La consciència que la vida, indiferent, continua obrint-se pas.
