skip to Main Content

“Per a un metge normal i corrent, la mort és un fracàs”

Glynis German (Mandeville, Jamaica, 1962) és oficiant de funerals i forma part de l’equip que organitza el Festival Dando Vida a la Muerte. A més, també és l’organitzadora dels Death Cafe, uns col·loquis per conversar i escoltar sobre el fet de morir-se o sobre el dols dels qui queden.

 

Com afrontam les persones el fet de morir-nos?
Jo som oficiant de funerals i fa deu anys que m’hi dedic. La majoria de la meva feina comença quan em telefona un familiar d’una persona que acaba de morir i em demana una cerimònia de funeral. Tant de bo pogués començar abans aquesta preparació.

T’has trobat, però, casos de persones que han s’hagin acostat a tu sabent que estaven malaltes per demanar-te aquests serveis post-mortem?
Sí. He tengut dos casos: una dona jove, amb quatre anys de malaltia i a l’últim any començàrem a xerrar. Primer començàrem a parlar del seu funeral, però després acabàrem parlant de la seva vida. L’altre cas és el d’un senyor octogenari que em va contactar perquè sabia que tenia un càncer i volia que jo fes la cerimònia. Són dos casos fantàstics, dues persones molt diferents però amb una idea sobre la fi de la seva vida. Quan es parla de la mort, ningú sap res, i hem de parlar de la vida. Ningú, ni cap metge, ni cap altre professional sap què passa després de morir-nos.

Per tant, és un doble mèrit l’acostament d’aquestes dues persones, amb la valentia d’afrontar el fet de morir-se.
La veritat és que no, perquè ells venien sobretot més preocupats per les seves famílies. Tots sabem que morirem i cada un afronta la seva vida en el moment de morir-se. Volen saber si tot està bé, si és l’hora de resoldre algunes relacions negatives personals, o si no val la pena resoldre-les. Es preocupen per la seva descendència, per si deixen infants o joves desemparats, o per si el funeral està pagat. Aquestes dues persones eren molt responsables, en aquest sentit. Qui vol parlar del que passa després de la mort són les persones més esperituals.

La mort continua sent un tabú.
I tant. Fa cinc anys que organitz les reunions del Death Cafe, i és tabú. La mort és tabú i el suïcidi és encara més tabú. La llei de l’eutanàsia és una llei ben treballada, però caldria veure si les persones que l’han elaborada han tengut les converses que hem tengut nosaltres en el Death Cafe. De milers de milions de persones en el món són molt poques les que parlen amb llibertat de la mort. Basta veure què ha passat amb la pandèmia. Ens hem queixat, hem plorat i hem tengut por. Però no hem canviat gaire a l’hora de parlar de la mort.

Qui s’acosta a aquestes reunions? Persones que senten la mort a prop?
Cada reunió és única, com nosaltres mateixos, que som tots únics. De vegades hem tocat el dol, hem tocat l’espiritualitat, la reencarnació, l’eutanàsia. Son reunions pensades per escoltar, més que per conversar. Tots som vius, ningú és mort. Ningú, per tant, sap més que l’altra persona. Aquesta llei està bé per al procés, però si vull demanar eutanàsia ho he de dir dues vegades en quinze dies. Quan la segona vegada ha de passar a la comissió m’agradaria saber si aquesta gent és capaç d’escoltar. A la meva feina jo som l’encarregada de contar la història de la persona morta i per això he d’escoltar i molta de gent no és capaç de xerrar. La gent cerca aquest sentit i necessitat de sentir-se amb suport i escoltat. El sofriment més greu és el sofriment espiritual.

El sistema està preparat per aplicar aquesta llei?
Jo he tengut la fortuna de conèixer metges de cures pal·liatives. No som experta. Hi ha molta atenció plena per part del professional. Han estudiat i han parlat de la mort. Però no sé quant de temps hi han dedicat. Per a un metge normal i corrent la mort és un fracàs. Una cosa és ser testimoni de la mort quan està en procés, i l’altra ajudar a la mort. Vull que em parlin com a una persona, però el sistema està fotut, el sistema no posa el temps com un valor, no hi ha temps per a res.

Tendim al judici de les persones.
Sí, i tot això és molt personal. He canviat molt els darrers cinc anys gràcies al Death Cafe, que m’ha permès créixer a través de l’escolta profunda. No vull jutjar ningú, perquè és una decisió molt personal. Si qualcú ve i em diu “vull llevar-me la vida ara que és legal”, m’agrdaria rebre la notícia sense judici i amb compassió.

Però la moral ens pesa.
I tant! El suïcidi abans era un crim. En anglès es feia servir l’expressió “cometre un suïcidi” com si cometéssim un delicte, un assassinat. Fa dècades que encara l’església catòlica no deixava entrar els familiars de persones que s’havien llevat la vida.

Caldrà un acompanyament psicològic, no sols mèdic.
No solament psicòlegs sinó gent amb experiència amb el final de vida. Hem de caviar molt, hem de poder oferir cures pal·liatives a més pacients i més hospitals, hem de facilitar el desig de la gent que vol morir a ca seva. Hem de tornar a xerrar de la mort i recuperar pràctiques com la vetla a casa. Avui la mort s’ha convertit en un gran secret, però les coses ja comencen a canviar. Hem de llevar el tabú i el drama.

Back To Top
Search