skip to Main Content

Per un món així deçà, més lliure, més punqui, més humà

Joana Gomila i Laia Vallès continuen en la seva indagació permanent de la tradició, de la música popular i del folklore. Viuen, per això, elles, dins el canvi permanent, que és el resultat de l’ànsia creadora i transformadora de tot. El que no es mou i no canvia esdevé fòssil. El que roman ancorat al passat, disfressat, impostat, engalavernat, és un ens mort en vida, com una flor que hem collit per posar dins un gerro i volem que es conservi en aigua, sabent, tanmateix, que acabarà mustia, trista dins el marciment definitiu.

Primer fou Folk Souvernir, després vengué Paradís. I ara, dins l’ànsia de mostrar-ho i viure-ho tot d’una altra manera, ha arribat Així deçà, una proposta que ja havia començat a rodar a l’ermita de Consoladció de Sant Joan i que arribava aquest cap de setmana passat al Teatre de Manacor.

Hem parlat de transformació, i de canvi. L’art neix de l’observació intencionada de la realitat, que mena irremeiablement a la transformació. És, d’una manera o d’una altra, el camí estètic. Necessàriament, però, hi ha d’haver també un lloc per a l’ètica, també: l’art no pot ser un focus innocu i inofensiu de bellesa etèria i gairebé intangible.

Per això, Així deçà començava interpel·lant l’espectador demanant-li com s’imaginava un món “així deçà”, “d’una altra manera”. Cadascú escrigué el seu desig en un paperet. Els centenars de papers acabaren dins el garbell que manejava amb desimboltura la dibuixant Lluïsa Febrer, que n’extreia i en llegia, a l’atzar, tants com podia, fins que era interrompuda, a mà alçada, com demanant torn, per Maribel Servera i Mateu Xurí. Dècimes improvisades amb la mestria habitual, per part d’aquests dos virtuosos de la poesia oral, que cantaven, amb la tonada ancestral, amb la tècnica antiga, amb la paraula de sempre, damunt un coixí de sons electrònics, a càrrec de Vallès i Gomila, que marcaven el ritme i entonaven una melodia que es projectava cap al futur. Entre i entre, entre glosa i dibuix, entre i entre, entre cançó i garbell, Joana Gomila recitava paraules belles. Lluïsa Febrer abandonava el garbell i se centrava en un dibuix fet in situ. Després vendria el conte, una epopeia que ens situava al Manacor de l’any 2036, una ciutat emmurallada on l’emperador Rafel Nadal havia esdevingut l’amo de tot. Extramurs hi malvivia el poble, acaramullat en cabanes i barraques, al costat dels polígons plens de fàbriques de raquetes i pilotes de tennis. Dins el gran parc temàtic del tennis, intramurs, només hi entraven els pijos i els estrangers. Qui no creia els designis de l’emperador Nadal, era executat. El 2039, però, les nines del poble havien aconseguit fugir de la tirania nadalera, i entrenades talment tortugues ninja, karatekes virtuoses, encaputxades, clandestines, derrotaven els escopeters de l’emperador, homes de cartó amb cap de barral.

Diumenge al Teatre de Manacor, des de la llibertat creativa més absoluta, aprenguérem que els sons d’antany ressonen com tambors damunt una terra que vol canviar per no ser sempre la mateixa.

Back To Top
Search