skip to Main Content

Dies d’attrezzo. La funció de les obres d’art als despatxos institucionals

*Foto de Borja Puig de la Bellacasa

Margalida Galmés

Avui en dia, els escenaris de la política institucional solen ser els gabinets, plens d’obres d’art, dels alts càrrecs de govern; i ja és habitual que des del circuit artístic es critiqui aquest fet. Primer, perquè la ciutadania deixa de poder visitar aquestes peces, que són patrimoni públic. A més, les obres passen a ser l’attrezzo de la vida política i no tenen la possibilitat de causar-nos l’impacte que suposarien en un museu.

Als col·loquis del meu projecte Sala Groga, alguns entrevistats aprofitaren l’ocasió per denunciar aquest modus operandi. D’una banda, a la trobada amb l’artista manacorina Catalina Julve, es comenta que la Conselleria de Cultura del Govern Balear va adquirir una obra seva i ella mateixa sosté al respecte: «supòs que està per dins qualque despatx de per Palma».

De la mateixa manera, l’escriptor, periodista i gestor cultural arianyer Guillem Frontera explica que les peces de la col·lecció de l’Ajuntament de Palma es troben dins les dependències de la mateixa institució. Assenyala que al despatx de la presidenta Francina Armengol hi ha dos Mirós, i ho qualifica d’indecència. L’escriptor afirma que la situació dels gabinets dels líders polítics de Balears és similar a altres com els de Pedro Sánchez, però que aquests quadres són patrimoni i haurien d’estar dins els museus.

A més, l’arianyer assegura que no hi ha Barcelós als despatxos de Balears, però considera que n’hi hauria, si les institucions de les Illes tenguessin en propietat obres d’aquest artista. Sí que hi ha Barcelós a La Moncloa: per exemple, L’atelier aux sculptures (1993), que hi està tot i la desaprovació explícita de l’autor felanitxer, com va expressar a Josep Massot el 1r de novembre de 2020 a El País: «estic molt enfadat. […] M’agradaria que fos al museu [Reina Sofia]. El meu quadre no és fet per estar de fons d’un senyor que li dona l’esquena ni per mostrar-lo per la televisió. És fet per viure’l, per estar davant ell, mirant-lo. És quasi un tros de paret […]. Vist així es transforma en un decorat»: en un attrezzo.

Tot i les paraules de Barceló, les obres d’art a les parets de les institucions no tenen només una funció decorativa, sinó que transmeten un missatge molt concret. És curiós, per exemple, el cas de les peces d’Antoni Tàpies. D’una banda, el seu Les quatre cròniques (1990) presideix la Sala Tarradellas del Palau de la Generalitat de Catalunya amb la voluntat d’exaltar la ideologia catalanista de l’artista. Per altra banda, La Moncloa també compta amb Tàpies a les seves parets; concretament, la peça Jeu de Paume (1994). En aquest cas, el missatge que es transmet és un altre: l’artista català, com l’artista de qualsevol altra banda del regne, també és artista espanyol.

De totes maneres, d’on provenen les peces de les dependències públiques? Doncs, depèn de cada institució. Les obres de les seus del Govern Balear arriben del fons d’art contemporani del Consell de Mallorca, un patrimoni públic que no es troba exposat permanentment enlloc. A escala estatal, les peces dels departaments del Govern Espanyol provenen dels museus públics: mitjançant una petició oficial, els museus deixen aquestes obres per un termini de cinc anys. En canvi, a Catalunya no se segueix aquest procediment. Com a exemple, el president Carles Puigdemont s’encarregà personalment de pagar les obres d’art que col·locà al seu despatx.

Valorar realment els artistes de ca nostra implica mantenir les seves obres a despatxos oficials i a magatzems, lluny de la ciutadania? Jo no ho crec. Com diu Frontera, les obres d’art són un patrimoni públic que tothom hauria de poder visitar als museus del país.

Back To Top
Search