Skip to content

“Perla és una història local, però jo crec en aquella frase que diu ‘parla del teu poble i parlaràs del món sencer’”

L’espectacle ‘Perla’ s’estrena els dies 1 i 2 d’octubre al Teatre de Manacor i s’endinsa dins l’univers de les primeres dones que contractaren les fàbriques de manacorines. De l’herència que han deixat al poble en parlam amb Francesca Vadell, la seva autora, que també pujarà a l’escenari amb les actrius Marta Asamar, Cèlia Castellano i Noèlia Fajardo.

Aquest projecte va començar amb una conversa amb la teva padrina. Com va ser?
Va començar amb moltes converses amb ella. Jo l’enregistrava, guardava els seus objectes, recopilava les seves anècdotes… No sabia què en faria de res de tot això. Però a poc a poc, a foça d’emmagatzemar-ho, vaig veure que tenia un valor i que ho volia compartir.

Dius que ‘Perla’ no és teatre documental. Però sí que t’has documentat bé…
He escoltat molts de testimonis. He visitat més d’una trentena de dones. He anat a ca seva, hi he compartit temps… Han estat xerrades tranquil·les. He intentat amarar-me d’aquestes vides i del que va suposar la seva dedicació a les perles.

Quines coses tenen en comú aquestes dones?
Totes elles tenen consciència de classe. Se saben treballadores, obreres. Són dones que han fet molta feina, s’arromanguen encara ara, van a tota, com si encara corressin per no fer tard a la fàbrica. Són dones molt honestes, humils i senzilles. Crec que ni tan sols elles mateixes valoren tota la feina que han fet. Tenen artrosi, tenen mal als genolls. Tot el seu cos encara guarda restes d’aquell treball tan dur. I et diuen de passada que elles varen poder fer-se una casa a s’Illot o varen poder comprar-ne una al Port.
Ho diuen com si no tengués mèrit…

És una herència oblidada, la de les perleres?
No sé fins a quin punt. Però nosaltres hauríem d’agafar aquest testimoni i l’hauríem de transformar. És el que farem a escena. Per ventura elles no s’hi veuran reflectides del tot, però nosaltres li donam la volta perquè la gent jove en prengui consciència.

Quin és el camí que varen marcar? En què ens hem de fixar?
Les perleres varen fer la primera vaga femenina de Balears. Va ser el 1903, però el 1920 hi va haver el motí de les dones, i varen demostrar tot el seu caràcter reivindicatiu. Encara avui els llaços d’unió entre el col·lectiu de les perleres són fortíssims. Però, per exemple, amb l’arribada de la dictadura la ‘sección femenina’ ho va envair tot amb la seva moral catòlica i feixista… Intentam que tot això serveixi per explicar com són elles. I també ens fixarem en la feina que feien. Anirem al detall, mostrarem objectes, perquè els objectes, per ells mateixos, també conten històries.

‘Perla’ és una història local que vol aspirar a la universalitat?
Jo vaig començar a llegir llibres de feminisme, vaig cercar referents, me’n vaig anar molt enfora a cercar un possible fonament per l’espectacle. I després vaig pensar que tot allò no tenia sentit. Vaig tornar cap aquí, tornar a mirar cap a dins ca nostra i a partir d’aquí vaig poder centrar-ho. ‘Perla’ és una història local, però jo crec en aquella frase que diu “parla del teu poble i parlaràs del món sencer; no parlis del món perquè no hi trobaràs el teu poble”. És precisament això. Crec que podem anar a qualsevol lloc a representar aquesta història.

Back To Top
Search