skip to Main Content

Pífol, futbol, marroquins…

M’entendreixen les pàgines dedicades a en Pífol del darrer número d’aquesta revista. Bonhomiós, amic de la gent, amable, proper, graciós, carismàtic. Hores després d’haver llegit les distintes entrevistes dedicades al Padrí Electe de S’Agrícola, em trob pensant-hi. En cent anys han passat moltes coses. En aquell Manacor on tothom es coneixia… A qui no li ha passat pel cap que en Pífol degué tractar amb els nostres pares quan eren petits, o que deu saber històries dels padrins que mai no hem conegut o que el seu record és boirós. Qui sap si aquest bon home no ens podria explicar alguna anècdota per nosaltres desconeguda dels nostres estimats i enyorats que no arribaren ni de prop a complir cent anys.
Llegesc que en Cristòfol Pastor Noguera va ser un molt bon amic de Guillem d’Efak. I així com va veure i gaudir del primer negre que arribà a Manacor, segur que també va ser testimoni del primer marroquí que vengué a viure al nostre poble. Actualment, la població d’origen marroquí se situa entorn al deu per cent del total de manacorins. I és que, com es comenta a les entrevistes, en Pífol és la història viva del darrer segle de Manacor.
Per molt que ho vulguin emblanquinar, allò de la integració i la interculturalitat no acaba de funcionar com esperaven els experts en sociologia. En qualsevol cas, la cosa va molt més lenta del que era previsible. D’aquell mite de la trobada de cultures d’arreu del món, de l’enriquiment mutu, de l’intercanvi, del respecte a la diferència, de la integració responsable sense haver de renunciar a allò propi…què en queda? Fa anys que l’afrontament dels moviments migratoris s’ha convertir en el gran repte d’Europa, però no tenim gens clar com engirgolar-lo.
Fa poques setmanes va sortir pel diari Última Hora un reportatge sobre un club de futbol anomenat “Marroquíes de Manacor”. Els adolescents marroquins, amb unes famílies incapaces de poder assumir el pagament de les taxes de matrícula dels clubs esportius autòctons, n’han creat un de propi. Pot venir a jugar gent de qualsevol país, assegurava el seu President, en Moha Oulhri, no ens tancam a ningú, però necessitam donar sortida als nins i adolescents marroquins que estan tota la tarda sense fer res. Tot i les facilitats en el pagament d’alguns clubs de futbol manacorins, aquestes no són suficients per famílies que, simplement, subsisteixen i no es poden permetre cap luxe. Deia en Pífol que a Guillem d’Efak no el volgueren per cantar a la Capella, segurament pel color de la seva pell. Ara, molts adolescents magrebins no poden entrar als clubs de Manacor, i la barrera que ells es troben és la dels doblers. Algú va dir que el que hi havia no era racisme, sinó classisme.
Els que ens dedicam a l’educació dels joves sabem que l’oportunitat de tenir un oci i temps lliure estructurat mitjançant activitats saludables i enriquidores és considerat un dels factors de protecció comunitaris més importants. En canvi, quan els adolescents no saben què fer els horabaixes, quan s’avorreixen, quan no poden accedir a les ofertes esportives o culturals, es van tancant, generant barreres i, sense voler, es veuen abocats en ambients marginals i amb comportaments poc sociables. Tot i que l’experiència del club de futbol “Marroquíes de Manacor” no és un exemple d’integració intercultural, sí que suposa un important recurs de prevenció social comunitària per una població socialment vulnerable.
I és que, ens agradi o no, el futbol mou masses, i no em referesc només al mediàtic, sinó al futbol informal mateix. És un joc d’equip, competitiu i cooperatiu, complet, i que permet que vint-i-dues persones facin esport i es diverteixin al voltant d’una simple pilota. Deixant de banda les perversions del futbol d’elit, es tracta d’un joc molt gran. Tan gran que, com diu Antoni Tugores en l’entrevista del darrer Cent per Cent, en Pífol va ser secretari del Club Esportiu Manacor sense practicar el futbol…

Mateu Mas

Back To Top
Search