Montse Mozo
Abans de sortir de la sala, vaig tenir oportunitat de saludar na Clara:
– M’han comanat una ressenya de l’obra, Clara, i ho tenc un poc complicat…
– Perquè”, em respon amb tota naturalitat, ella.
– Perquè ens heu deixat molta feina a nosaltres… Molta!
Na Clara riu amb complicitat i assenteix.
– Es tracta d’això! – Llavors em tranquil·litza: -Escriu el que vulguis, el que hagis sentit, si és el que sents està bé, segur.-
PLUJA
Coneixia ja la bellesa de la música que surt dels dits de les mans de na Clara, tendra i vibrant … M’havia esbutzat de riure amb la bogeria de les pallassades d’en Guillem. Els havia gaudit diferents escenaris però mai no els havia viscut plegats. Com tantes vegades passa, un i un no fan dos. Quan na Clara Peya i en Guillem Albà s’apleguen sorgeix quelcom molt potent.
Pluja es planteja com una obra de creació i de petit format, que recrea paisatges íntims, on públic i actors ens podem mirar als ulls, on, de tan a prop com estem disposats, podem tocar-nos. Una obra feta i pensada a escala 1-1.
Aparentment només dos actors a l’escenari. Però en realitat, en som quatre.
El tercer som jo.
En una escenografia mínima i minimal que integra i juga cada recurs fins a l’extrem, l’absència del text gairebé s’agraeix. El missatge passa clar i net quan les paraules no l’enreden, com una fletxa arriba directe a cada un de nosaltres. Desxifrar-lo i deixar-lo penetrar la cuirassa que tots portem és decisió de cadascú dels que seiem entre el públic… És un regal immens sentir-te amb llibertat per construir el teu propi relat. Et fa estar actiu i atent, connectar amb la teva essència i sobretot, fa que el Món s’aturi per una estoneta dins cada un de tots.
El missatge em resulta clar i potent: com de petits som… i com de grans? JO, l’altre, el reconeixement extern, l’ego, l’admiració, l’auto aniquilació, la soledat, la inspiració, el refugi, les convencions… Enfocaments microscòpics i telescòpics d’un mateix… Que no deixen a ningú indiferent.
El quart: la música.
Vibrant, ferotge, tendra, juganera, valenta, suggerent, deliciosa… La música es fa present al llarg de tota la representació, infinita com un brollador que raja, com un riu que cau per un salt d’aigua: acompanya l’acció, la condueix, la insinua, la descriu. I també les emocions meves, les acull i les transforma, les converteix en més música… Perpètuament estimulant, la música, més que un fil conductor, esdevé un potent nexe d’unió amb el públic.
40 minuts de pluja conviden a repensar com vivim l’espai amb un mateix i l’espai amb els altres, convidant amablement a riure i somriure, i a deixar l’emoció transitar camins lliures i certs, sense por, sense un perquè concret. Només perquè ens agrada!
