Diu Jaume Brunet a l’entrevista que li feim en aquest número que AIPC no hauria tornat treure la qüestió de la independència si no fos estat perquè qui en va parlar primer va ser Miquel Oliver. El batle, ja a la seva investidura, es va comprometre a avalar un procés de segregació del poble porteny.
És obvi que, per més que pertanyi a un municipi o a un altre, si hom ha nascut o fins i tot viu en un nucli apartat de la població principal és d’all, d’on se sent fill. Passa amb la gent de Son Macià, amb la de Sant Jordi, amb la de Son Ferriol, o amb la de Biniali o els de Caimari. És cert. Com ho és també que els habitants d’aquest indret, encara que puguin arribar a protestar per un sentiment de perifèria abandonada, ja sigui puntualment o ja sigui històricament, no es plantegen la constitució com a municipis independents, per dos motius principals: el primer, una població que deuen considerar insuficient i el segon, la percepció que econòmicament el nou municipi no seria viable.
No és el cas de Porto Cristo. D’uns anys ençà els portenys han crescut com a poble, no tant pel creixement demogràfic, que també, sinó per un sentiment arrelat de pertinença que s’ha exclusivitzat. Esser porteny avui, per a molta de gent, ja és incompatible amb esser manacorí. Caldria fer una enquesta seriosa i àmplia que determinàs aquest sentiment. Quanta de gent se sent només portenya? Quanta se sent portenya i manacorina? I quanta se sent només manacorina? És altament probable que guanyàs la primera de les opcions. Però no és sols aquest sentiment el que desembocarà en un moment o l’altre en un procés de segregació, sinó la percepció, no gaire distorsionada, que des de Manacor, a distància i sense coneixement de causa directa, els polítics manacorins no gestionen ni amb el mateix amor, ni amb la mateixa dedicació, ni sobretot amb la mateixa proximitat amb què ho feia AIPC els problemes dels portenys.
L’olla encara no bull. A AIPC hi cal un relleu generacional urgent. Cal que es teixeixi una xarxa nova de gent, molt més jove que la que hi ha ara, que doni forma politicosocial a un sentiment que és al cor de tothom. I caldrà, sobretot, el suport d’un batle que haurà de demostrar que la seva promesa no era una boutade ni una frivolitat, sinó una proposta ferma i convençuda de suport als eventuals processos sobirans de la gent de Porto Cristo. Voldrà passar a la història Miquel Oliver com el batle que va permetre la secessió del municipi porteny? I més encara, l’escapçament del municipi manacorí? No seria fàcil que no li tremolàs el pols… En qualsevol cas, no sembla que pugui ser ara ni amb els líders actuals d’AIPC que un procés d’aquesta magnitud pugui iniciar-se. També caldria veure, no obstant això, quina seria la reacció d’AIPC i de Porto Cristo si d’aquí a tres anys tornaven a quedar fora de l’equip de govern manacorí…
