Entrevistam aquesta setmana dins el nostre especial macianer Miquel Fons Martí, de Son Gall (Son Macià, 1922), un torrent de saviesa popular i memòria.
Vós ereu amic de l’amo en Guillem “Batlet”, de Manacor. Aquest home “tallava niguls”…
Érem molt amics, reputes!. Si trobava que un nigul duia massa aigua, que no hi hagués una torrentada, deia “no, i aquest nigul farà matx!”. Treia un ganivetot i tallava el nigul, “zas!, zas!, zas!, zas!”, i aquell nigulot espargia…
Quan vós anaveu a caçar eriçons, en sortir de la casa us dirigíeu sempre cap a l’esquerra. Per què?
Això ve d’antic, el meu padrí i mon pare ja ho feien. En sortir de les cases preníem cap a l’esquerra perquè deien que així trobaven més eriçons…
En fer llamps, molts arraconaven o tapaven els miralls. Per què?
Perquè un temps deien que els miralls cridaven els llamps. També deien que si hi havia un al.lot d’uè dins un bres i entrava un llamp dins la casa, el llamp mai pegava al bres i l’enrevoltava…
La vostra dona tenia la virtut de llevar el mal de ventre a les persones i a les bísties. Com va adquirir aquesta virtut?
Perquè va ésser setmesona. Ja de ben nina, quan una bístia tenia mal de ventre li demanaven una roba que hagués duita perquè era setmesona, fregaven la roba per la persona o la bístia i li espassava el mal…
Quan vós éreu un infant visquéreu un presumpte cas de bruixeria.
Varen dir que una al.lota de Can Vives estava embruixada. Varen dur un bruixot de Caimari que li deien don Lluc. Quan va arribar ja era mitja nit. Don Lluc diu: “Tothom a cercar ruda!, posau ruda per totes les finestres i portals i per les encletxes de la casa”. Es veu que un temps per aturar una bruixa posaven ruda. Quan tot estava endomassat de ruda, es gira i diu “i al forat de la clau que no n’hi heu posada, de ruda?, perquè les bruixes passen pel forat del pany”. Els teus dallons!, em vaig posar a tremolar… no, i et puc contar el que li va passar a l’amo en Pep Maioler, ho sé d’ell.
Què li va passar?
Deien que un de s’Espinagar estava embruixat. Un que era sabut va dir “per a curar a aquest home, dos homes de ronyó clos han d’anar a dur una herba que es fa pel torrent de la Vall; trobareu contraris (esperits malignes), però no heu de fer anques enrere”. L’amo en Pep i l’altre, quan varen ésser per Son Gener, encara era el vespre, el cavall s’atura en sec i es va posar molt nerviós i li deien “venga!, arri, arri, petit!”, però el cavall veia una cosa davant, devia veure els contraris. Aquells dos, morts de por, boten del carretó i no veien res, i amb això el cavall “zaaaaaas!”, es va alçar ben igual que si botàs un torrent…
On éreu vós quan va tenir lloc el desembarcament republicà, l’agost de 1936?
Jo t’ho diré. Jo i el meu germà Toni jéiem a l’era de Son Gall Vell, per a estar més fresquets, Rafel. Encara no havia romput el dia i amb això sentim “buuuuum!, buuuuum!”, unes putes bledes! Vèiem una llumenària!, véiem les flamarades del foc, una claredaaaat!. Ja vàrem tenir els collons dins l’almud. Anàrem a les cases, “ja són aquí!”. Mon pare i els veïnats feien la nit per dins la marina del Fangar per por que no se’n duguessen els homes al front. Ens deia “no digueu mai on som”.
Sí, sí.
Perquè, Rafel, jo he vist que els primers dies feien una replegadissa de morts, feien un caramullot de morts que duien del Port, defora el cementeri vell, tiraven una llauna de benzina i foc!, això, vist meu, amb aquests dos ullets. I els primers dies mataven devora el cementeri vell. Llavors varen passar a matar a Son Coletes i enterraven dins síquies, vist meu, les síquies.
On eren aquestes síquies?
Dins el cementeri de Son Coletes, vistes meves. Estaven enmig, hi havia tres síquies, estaven així com entraven cap al fons. Així com posaven els morts anaven tapant i les altres dues síquies que esperaven, destapades. Tres síquies, una devora l’altra, a devers dos metres una de l’altra, de devers un metre de fondària. Eren molt llargues però no les ompliren mai totes. Enterraven en la nit. Jo era un al.lot curiós i amb les cabres hi anava cada dematí, “meam, ara vaig a veure que han fet per allà avui vespre!”. Hi havia mates i herbes a Son Coletes, i veies ben bé la terra que havien remoguda, llavors només hi havia les quatre parets i no hi havia cap tomba a damunt. “D’aquí fins aquí és terra fresca, anit han enterrat”, es veia perfectament…
En temps dels afussellaments, els presoners podien evitar la presó o la mort pagant doblers?
Això li va passar al sogre del meu germà Toni. Li deien Lluis “de can Brau” al seu sogre, estava tancat. Jo li deia al meu germà Toni: “Com es va salvar el teu sogre?”. “Amb doblers, doblers, doblers”, deia. Deien “demà vespre una camionada cap a son Coletes!”. Igual que agafar ovelles, “venga!”. La seva dona va tenir bo amb el bon Jesús. Pagava a un perquè no matassin el seu home. No va dir mai quí era. I aquell que cobrava li deia: “Tu!, Lluís! demà com un llamp cap a ca teva, però demà dematí, a les fosques, aquí, eh!, aquí, aquí!”. Abans de sortir el sol ja havia de tornar a estar dins la presó. Quan anaven a triar els que havien de matar, ell era a jeure a ca seva…
Váreu conéixer algú a qui obligassen a beure oli de ricí?
Al meu sogre. Estava de pagès a l’Hort d’en Menegot. Va passar un falangista que era un germà de l’amo de la finca, vestit de “farcista” (sic). Diu “Mateu!, o encara ets per aquí?”. Diu “pardals!, on he d’ésser?”; “Al Port a matar rojos has d’ésser, què vol dir!”. I el sogre li va dir: “Jo tenc aquí una barquera d’al.lots que he de surar”. I perquè li va voltar cama, aquell va treure foc pels queixals, li diu: “Passa’m davant!”. El va dur a n’en Macià “Purgues”, que era el practicant de l’apotecaria de devora la plaça de les Verdures (actual núm. 12 del carrer del Mercadal). “Meam, posau un tassó d’oli de ricí a aqueix home”, “au venga, Mateu, beu el ricí!”. No ho facis tu!… Aquí varen dir l’ofici a dos macianers que eren vius i els donaren per morts. Aquests dos s’havien d’entregar a files però un vespre partiren per ajuntar-se amb els rojos. Quan varen ésser per Sant Josep sentiren bombes, i el foc que pegava a terços. Varen dir “noooo!, ens mataran abans d’ésser allà”, i tornaren arrere tot erugats.
I què feren després?
S’entregaren a Manacor. Les daren una puta passada de ca, les volien matar i tot, no anaven de tarantel.les! (no anaven de bromes). “I com així?, i on putes éreu?”. “Nosaltres estam a foravila i no havíem sentit res”. Es varen fer el beneit. “Au, au, au, el vestit i cap al Port a matar rojos!”. I el mateix vespre en el front ja passaren als rojos, mans altes, sense fusell. Feren la retirada amb els rojos i quan es va acabar la guerra varen escriure que eren vius, i els havien dit l’ofici i la familia tenia la fe de mort i tot… En vols sentir una altra?
Sí, per favor.
Això era aquest temps que parlam, en temps de la guerra del Port. N’Andreu Llodrà, era un home que tenia un ull llampat, estava a una possessió i un dia es presenten un parell de “farcistots” amb un camió a ca seva. Diuen “hem de mester els bens per a donar menjar als soldats”. “Quaranta putes!” va dir. I aquells es posen a agafar mens, i n’hi havia un de petit que era la joguina de la nina, i agafen aquell benet. “El benet!, el benet!, se’n duen el benet!”. Son pare va dir “per favor, deixau aquest benet que és la joquina de la nina”. I saps què li varen contestar els farcistes?
Què li varen dir?
Li varen dir “el que heu d’estar alerta és que no us hi posem a vós dins el camió!”.
Uro!…
