Quan s’aturen, els ulls, de créixer?

[pullquote] “Joan Serra va ser un artista fulgurant amb les seves troballes, i molt generós amb aquests descobriments. Pintava, dibuixava, entintava, practicava l’aquarel·la o el gravat; de ben jovenet, componia cançons de remarcable complexitat, muntava bandes, fotografiava, llegia i escrivia”. Un creador ingràvid, amb la màgia dels il·luminats, amb la constància dels elegits. Amb la certesa de la bellesa, de l’art, a cada cap de tornall. Així era Joan Serra. Així era la vida de Joan Serra fins que un accident de trànsit la truncà. Qui parla és el seu germà Miquel: “Si bé el ressò de la seva influència continua percudint de forma regular tots els que l’envoltàvem, jo sempre he aprofitat qualsevol ocasió adient per homenatjar-lo, bé en cançons, bé en escrits”. I segueix. Aquest documental tracta d’això, de la relació entre dos germans a través de la música, tant quan estaven junts com quan van deixar d’estar-hi. Aquesta setmana parlam amb Javier García Lerín (Palma, 1978), guionista i realitzador de nous formats documentals i alma mater del projecte que plasmarà en una pel·lícula la vida i la relació creativa dels germans Joan i Miquel Serra.
[/pullquote]

Com surt la idea de dur a terme aquest documental?
El punt de partida és la música d’en Miquel. Jo vaig començar a gravar com enregistraven a Palma, quan enregistrava Roses Místiques. L’enregistrament era al local de just darrere ca meva que té en Pep Toni Ferrer, productor dels discs. . En Pep Toni em va convidar a gravar les sessions de gravació i jo anava fent premuntatges. Un dia xerrant amb en Miquel, li vaig demanar si s’estimava més emprar aquelles imatges per a la promoció dels discs o si preferia que en sortís ubna història unitària. I ell va preferir aquesta segona opció.

Però el documental és sobre en Miquel i sobre en Joan, el seu germà.
Ell no em va parlar d’en Joan. Vengueren a gravar un altre disc. I va caure a les meves mans el recopilatori d’en Joan, el de Ses Ones. El vaig estar escoltant. I em va fascinar, sobretot coses de quan eren molt petits, molt petits. Parlant amb en Miquel li vaig dir que trobava que contàs la seva història i la del seu germà. A ell li va semblar molt bé. Tenim el compte pendent que en Joan sigui reconegut com es mereix. A més, aquest documental ens dóna l’oportunitat de treure a la llum molta obra pictòrica d’en Joan.-

Com està pensat aquest documental? Es tracta d’un documental a l’ús amb entrevistes i declaracions d’amics, coneguts, experts, especialistes…
Primerament M’agradaria recalcar que la manera de fer el documental és la manera menys convencional sempre. El primer que vaig fer va ser anar a una productora a parlar per veure si podia interessar fer aquesta pel·lícula. I els paràmetres per fer un film d’aquesta casta molt limitats. S’ha de fer en un tmeps molt ajustat per les limitacions pressupostàries. Cap documental s’ha estat gravant durant tres anys com hem fet amb aquest, perquè això és fora del límit de la producció d’una pel·lícula. Pel que fa a la manera de fer el documental en Miquel té molt clar que no ha de ser un documental a l’ús sinó que sigui una obra d’art. Les entrevistes, que n’hi ha, sí, no són convencionals, ni començam fent preguntes… Intentam fer una cosa que no sigui massa intencionada, no fer la pel·lícula que nosaltres volem sinó escoltar la pel·lícula que vol fer-se a ella mateixa.

Quin pes hi té la documentació antiga, a la pel·lícula? Heu pogut rescatar o salvar elements de gravacions, imatges, fotografies, pintures per al documental?
És la principal font de material és el material que varen enregistrar ells, com gravacions d’àudio, com unes cintes que hi ha del darrer any i que havien estat enegistrades amb una càmera de vídeo que se l’havia deixada un turista. Xisco Fuster, un amic seu, la hi va regar. Joan va estar gravant. Però hi ha material que per a mi és bastant interessant. Més enllà del que puguem recollir d’entrevistes i d’obra. Rescatar un disc dur espenyat amb tots els arxius d’audio. Aquest material és de gran valor. Hi ha coses més íntimes, però en aquest cas és en Miquel qui ho marca una mica.

Quina és la tesi de la pel·lícula, el tema, l’estructura profunda?
Et puc dir que un dels punts de partida és que en escoltar la música d’en Miquel hi ha una relació molt intensa tant abans com després de la mort d’en Joan. I això és un fet ancestral:la gent canta per invocar els morts. No s’ho ha inventat en Miquel, però és un fet que ho du a terme. Pel que fa a la tesi, m’agradaria que fossis tu, el públic, el que m’ho digués en haver-la vista.

Quins són els tempos, ara que ja teniu data concreta de límit?
Hi ha molta a feina a fer. Des del novembre no faig altra feina que això. El Festival In-èdit a Barcelona, a través d’Irene Vila, es va posar en contacte amb mi per correu electrònic i ens va dir que estaven molt interessats en la pel·lícula i això ens va animar molt a fer l’esforç per recaptar fons per acabar-la, a través del micromecenatge, el crowdfounding, que ens servís per pagar els materials de càmera, còpies de seguretat, etc. El festival In-èdit acull diferents pel·lícules, però ens agradaria que la primera projecció pública es fes a Manacor.