skip to Main Content

Què ens diu aquesta guerra?

Justí Soriano Caldentey
Humanitats i Relacions Internacionals
Delegat Talento Para el Futuro Illes Balears
@justisoriano

Els conflictes, tant a escala familiar com a escala internacional símptoma d’alguna incongruència, o desacord subjacent. En aquest cas, el conflicte sembla ser un xoc, però potser seria excessivament simplista explicar-ho com una col·lisió OTAN-Federació Russa. Potser això no és més que sa simptomatologia que té sa incoherència d’una coexistència i codependència —no entre superpotències, sinó— entre sistemes polítics i de valors totalment oposats però interconnectats pel sistema capitalista (més concretament neoliberal i salvatgement consumista).
Sense adonar-nos, Vladimir Putin ens ha provocat un gir ontològic en qüestió de setmanes. Hem passat de —en certa manera— desestimar a l’OTAN, sa UE, i alguns, fins i tot al sistema democràtic liberal; i avui, després de la «intervenció» (com a eufemisme d’invasió), som tots europeus. És això bo? Crec que depèn. En part no (si es prenen decisions equivocades), però en gran part sí, si es fa una reflexió sobre què significa la integració europea i perquè es va establir el règim (amb defectes, això sí) del Sistema de Nacions Unides. Precisament tot això va ocórrer per a evitar repetir les catàstrofes de les guerres mundials i aconseguir un major marc cooperatiu, i en algunes coses el resultat pot afirmar-se que ha estat molt satisfactori.
Hi ha diverses lliçons que crec que ens està donant aquest conflicte i que no es poden passar per alt.
Occident és dependent d’alguns monstres (referint-me a règims/líders, grups transnacionals i lobbies) que ha alimentat amb el sistema de cultura-món i sa globalització econòmica, i aquesta és sa primera vegada que hi ha un xoc notori.
Els valors occidentals actuals com poden ser el respecte per sa diversitat, democràcia liberal, drets humans… no s’han «contagiat» per complet amb la globalització, tal com els pensadors del lliure mercat asseguraven. Vegeu els camps de concentració per a gais a Txetxènia o els camps per a musulmans en Xinjiang (la Xina)…
En el nostre —molt necessari— projecte crític per a repensar Occident s’han colat sistemes de propaganda autoritaris. El discurs neocolonialista i el deconstructivisme (entre molts altres) ens han ajudat a avançar i prendre consciència dels nostres errors, però també han afeblit la nostra autoimatge, i han permès que es colin paràsits ideològics. Aquí una sèrie d’exemples: Project Alamo (i…, Trump), Cambridge Analytica (Brexit), ingerència de Putin a les eleccions dels EUA, o l’apogeu de l’extrema dreta impulsat per The Movement de Steve Bannon (assessor de Trump, del Brexit Party, i col·laborador de Le Pen i Vox). Tots aquests i molts dels documentats en el Project Pegasus van rebre fons o han estat elaborats per les xarxes d’intel·ligència de Putin.
Potser ha arribat el moment d’unificar economia i valors. Si som ecològics, no hem de permetre que les nostres corporacions fabriquin «al brut» a Àsia (o que entrin aquests productes sense complir les nostres normatives). Si no estam a favor de la guerra, com pot ser que les nostres empreses d’armament embenen a aquells que calciguen els nostres valors? Per què hem mirat cap a un altre costat tants anys sabent que Putin i els seus «fills» estaven sembrant el neofeixisme nacionalpopulista en les nostres xarxes socials?
Al meu entendre hem estat extremadament inconseqüents, superbs i confiats; econòmicament, uns covards incapaços de tallar els llaços tòxics ni d’imposar cap mena d’ètica econòmica (pensant a llarg termini), i ara sofrim conseqüències.
Sigui una nova guerra freda, una guerra mundial, o una guerra expressa; el camp de batalla ja no sols és econòmic (de nou), és un crash entre la democràcia liberal i el nacionalpopulisme autocràtic. És una oportunitat per a repensar-nos, redefinir-nos, començar a actuar amb rectitud i coherència.

Back To Top
Search