Lluny de voler encetar un repàs teòric a les diferents definicions de patrimoni i més lluny encara de voler entrar en la polèmica sobre la reforma de la plaça de sa Torre, com a professional del patrimoni i la seva gestió, m’ha agradat veure que aquest concepte, sovint tan poc valorat, ha estat damunt fulla aquests passats dies precisament per l’inici d’aquestes obres de reforma. Igualment, m’agrada veure que el valor patrimonial d’un element com la rosa dels vents de la plaça és esgrimit per part d’alguns per assegurar la seva conservació.
El mes de gener del 23, arran de la destrucció del Pont d’en Calet de Son Servera, per cert, avui encara no resolta, escrivia unes reflexions sobre el que és i el que no és patrimoni. En aquell cas, posava l’accent en el fet que la part que es va desmuntar del monument era ja una part refeta. El pont era part d’un aqüeducte del segle XIX —o finals del XVIII— que s’havia reconstruït als anys setanta de tal manera que ja no podia dur aigua. En aquell moment, com dic, reflexionava sobre el concepte de patrimoni en el sentit d’entendre que no només aquelles coses materials i «originals» són patrimoni sinó que aquells elements «moderns» que ja han format part del paisatge cultural dels grups humans poden ser perfectament considerats patrimonials. Salvant totes les distàncies, serà com les parts reconstruïdes de Notre-Dame de París després de l’incendi del 2019, que constituiran part indestriable d’un dels elements patrimonials més destacats d’Europa tot i no ser antics ni originals. Per això, i per tornar al cas serverí, vaig defensar que el pont d’en Calet, una part de l’aqüeducte del segle XIX que només tenia cinquanta anys, era patrimoni de tots per haver esdevingut un símbol del poble, com la «porta d’entrada a Son Servera». Per tant, tot i el meu desconeixement de la realitat social de la barriada de sa Torre de Manacor i la seva relació amb la rosa dels vents que ha suscitat debats sobre el seu valor patrimonial, vull posar l’accent en el fet que les pedres per elles mateixes no són necessàriament el que és patrimoni, o no sempre ho són. La realitat és més complexa, hi ha vegades, com en el cas de París o Son Servera, que les pedres no necessiten ser antigues per ser patrimoni i requerir la seva conservació.
En definitiva, a parer meu, el que fa que un element físic el puguem considerar patrimonial, no és en molts de casos la seva antiguitat, sinó el valor que la comunitat que ha conviscut amb ell li dona. En aquest sentit, la conservació material d’elements estimats per la comunitat és sempre el més aconsellable, si això no és possible, la preservació de la idea que representen, mitjançant la seva reconstrucció, per exemple, com en el cas de Notre-Dame, és el mínim exigible. Només així es desencadena que el patrimoni sigui una de les columnes de la cohesió social, representant una fita comuna per tota la comunitat, i el seu arrelament al territori.
