Joan Miquel Artigues (Manacor, 1981) va ser l’ajudant de direcció a ‘El ventre del mar’, una producció molt intensa d’Agustí Villaronga i que ha rebut sis bisnagues al Festival de Màlaga.
Quina ha estat la teva tasca a ‘El ventre del mar’?
Havíem de fer un espectacle al Teatre Principal i jo feia d’ajudant, però no es va estrenar. Durant el confinament, Agustí Villaronga ho va convertir en pel·lícula. La meva feina ha estat acompanyar la idea principal amb tota la feina de preproducció i producció. Estava a peu de pista fent equilibris i donant reforç. També desglossant el guió per desgranar les necessitats, donar el coneixement que tenia del Llevant, acompanyar el director i assegurar que no quedi res sense enregistrar.
Podries resumir l’argument?
Parteix del quadre de Géricault, “La balsa de la medusa” que està al Louvre. Conta el naufragi de la fragata francesa que es va enfonsar davant les costes del Senegal. Totes les persones que estaven al vaixell varen haver d’agafar bots salvavides i varen viure situacions molt fortes per sobreviure. Tot aquest discurs que relata el que va passar el 1800, es conta en paral·lel amb imatges d’un fotoperiodista que ha participat del drama que es viu avui a les nostres costes. Hi ha aquest paral·lelisme que fa vigent la història i la lluita de l’humà contra l’humà, el que acaba sent una cosa caníbal. L’horror del quadre continua sent vigent amb el que viuen milers de persones.
Què ha suposat formar part de l’equip?
Fa temps que faig feina darrera de les càmeres i entre bambolines i la pel·lícula ha estat una culminació. M’ha portat un creixement molt gran de saber com funcionen les catacumbes d’un rodatge.
Orgullós del resultat final?
I tant! Ha estat un procés que amb un any ja circula. Estam sorpresos i molt contents de com s’està rebent.
Ha estat fàcil que els actors transmetessin la bogeria i por?
És curiós perquè a un rodatge sempre passen coses que ajuden. Quan gravàvem a alta mar, un dels figurants va tenir una espècie de xoc i va reviure una situació anterior. Ell representava un nàufrag de la balsa de la medusa, com si fos d’una pastera. I realment havia arribat amb pastera; va ser molt fort.
Al Festival de Màlaga vàreu rebresis bisnagues…
Justament estic amb la tercera temporada de ‘Pep’ i no hi vaig poder anar. Jo no esperava que hi hagués aquests premis. Ho vaig viure rodant i rebent els missatges de l’equip. Aquests premis t’obrin una via per altres certàmens. I és bo. Que la pel·lícula es vegi i es mogui, li dona sentit.
I pel que fa a la bisnaga de plata a la millor direcció?
Tots els premis els acabam sentit de tots. Un equip sempre esta encapçalat per algú, però no és el premi en si el que te comepensa. Com a acompanyat del director me sent molt orgullós.
Com l’acceptarà el públic?
Jo crec que és per un públic que coneix les pel·lícules de n’Agustí i aquesta pel·lícula no els deixarà indiferents. La forma és una feina de qualitat i que l’espectador la podrà valorar.
Ara mateix quins projectes tens?
Estic amb el rodatge de ‘Pep’. També faig els 40 enguany i faig una espècie d’epíleg, una reflexió personal de cap on vull anar. Un projecte de present i molt personal. Aquest temps, ha estat tot molt simbòlic. Tenc un projecte personal que es diu Jonàs que és un nàufrag i, de cop i volta, em vaig trobar amb una pel·lícula amb molts de paral·lelisme. Així mateix, quan vaig fer selectivitat em va tocarà analitzar aquest quadre.
