Naixement, vida i mort de la primera Escudería Manacor

Melchor Riera Gomila i Aina Maria Pinya Fuster presentaren aquesta comunicació, que vol donar a conèixer la gesta d’un grup de joves manacorins enamorats de l’automobilisme, que volgueren realitzar els seus somnis i ambicions amb molta dedicació; perseguint-los obstinadament encara que s’endugueren, també, «una decepció».
Al principi dels 70 l’automobilisme sols estava a l’abast d’uns quants. Els joves manacorins interessats en aquest esport varen creure que la constitució d’una escuderia els facilitaria a tots el camí, per competir a les dues proves que organitzava a Mallorca el Real Automóvil Club de Catalunya–Baleares i crear-ne de noves —amb la seva col·laboració— per tenir més oportunitats de córrer. Quan constituïren l’escuderia fou la primera a Mallorca mentre que en tot Espanya només n’hi havia 20 o 25, no més. Era impossible demanar ajuda a la península i ho feren sols, però fins i tot sent els pioners mai se’ls va reconèixer com a bons organitzadors malgrat que ho demostraren contínuament.
El primer ral·li a Mallorca que es va fer constà de dues proves cronometrades, una al Puig Major de vespre i una de dia al polígon de la Victòria a Palma, Son Castelló. Eren temps que l’escuderia de Manacor encara no estava formada. Van començar dos jovencells: l’ànima va ser Toni Bonnín, i va dur molta feina agrupar tots els que estaven ficats dins el món del cotxe; en aquell temps l’automòbil, costava molt i tots eren de Manacor, però es van fer distintes reunions per tal de poder fer l’escuderia.
Sion Vives, Vinyes i Bonnín van fundar l’escuderia sense suport de ningú. Es van fer uns estatuts i es va fer una junta directiva. Tot s’havia de registrar al govern civil, com una societat esportiva i l’assessor fou Matias Bosch. Al tercer ral·li ja duien els cotxes pintats de dos colors i fou quan guanyaren el trofeu per escuderies. Les escuderies oferien una mena de marc legal i suport als participants. Les de la península eren molt potents, encapçalades per grans senyors i patrocinadors. La segona de Mallorca, la Drach, es va crear a imatge i semblança de la de Manacor.
Els participants en els ral·lis eren seguidors del model del RAC de Catalunya. Sion Riera Vidal amb un Coupé, Pep Blau amb un Sis-Cents: una vegada al Puig Major va posar de costat el cotxe, però es va poder posar dret i va partir. Hi havia el cap de Tràfic Tomàs Sastre, i es va arribar a atemorir de veritat. Tenien un Mini preparat, compraven els cotxes usats i les arreglaven i reparaven. Per exemple, es conserven fotos de Pep Vinyes a l’estació de servei. Cal recordar la pujada nocturna de Pollença a Lluc. A la pujada al Puig Major, Juan Fernández amb un Porsche, quan va arribar a dalt no va poder posar el cotxe en marxa, i amb un esprai anti humitat va poder tornar a partir. A l’Anuari Esportiu Automobilístic del 1972 l’Escuderia Manacor ja hi figura, amb les figures del seu president, secretari, etc.
L’escuderia manacorina sempre va trobar problemes amb les entitats oficials. La primera prova que van intentar organitzar va ser la pujada a Sant Salvador. Es feia, llavors un quadre d’honor, i hi havia persones molt importants, el president el cap de tràfic Tomàs Sastre, també el batle de Manacor Pedro Galmés, el batle de Felanitx, el Jutge de Manacor, el capità de la Guàrdia Civil… En realitat se cercava poder organitzar-ho tot, però no hi va haver manera, i acabaren corrent amb karts, això va ser el final de l’Escuderia. Eren molt bons corredors, sempre quedaven d’entre els primers. Però no tenien bons contactes, influències, i no es pogué dur a terme cap projecte. En tenir-ho tot llest, arribava la decepció perquè mai aconseguien donar la sortida.
I desencantats de tant esforç, l’esforç per aconseguir un cotxe, esforç per mantenir-lo, esforç per reparar-lo, esforç per programar curses, esforç per organitzar-les i no haver-ho aconseguit mai, per no tenir “padrins”, varen defallir.