Imatge: “Corriendo por la playa” de Sorolla
Hi ha una cosa que passa quan escrius: que a vegades et llegeixen. No xerr de persones anònimes, sinó dels teus pares, amigues, veïnes, companys de feina. Persones que potser no t’ho diran, però t’han llegit i s’han sentit interpel·lades. Segurament aquest és un dels motius pels quals em costa tant arrencar a escriure sobre un tema del qual ja ha parlat tothom. Un tema que potser hem passat de voltes. Tanmateix, era inevitable que algun dia acabàs teoritzant sobre això: què passa amb les amigues a partir de certa edat, quan tot comença a semblar una convenció de bodes, infants, viatges a l’altra punta del món, maratons, competicions de hyrox? No tenc cap resposta definitiva, només un altre text sobre l’amistat i els seus camins imprevisibles.
Durant els dos darrers anys s’han publicat una quantitat infinita de llibres i converses sobre el tema: des del ja clàssic episodi del pòdcast Ciberlocutorio Dejar ir con Sara Torres, passant pel reel on Nerea Pérez de las Heras exalta la importància de les amigues en el seu procés de recuperació després de patir l’amputació d’una cama, fins al llibre Amiga Mía de Raquel Congosto. Fent una cerca ràpida a Google amb les paraules “las amigas artículo” tenim dues representacions perfectes de com ha anat evolucionant la mirada femenina i feminista sobre el tema. El 2024, a Vogue, hi ha un text d’Alexandra Lores titulat Las amigas son la familia elegida: ¿por qué contar con una red de cuidados femenina es fundamental para ser feliz? D’altra banda, a Pikara Magazine trobam una peça del 2026 d’Ana Burgos i Nagore Gartzia que diu ¿Me cuidan mis amigas? Apuntes para pensar la desamistad. Dos anys separen els dos articles. Com diuen les Ciberlocutorio al darrer episodi del programa –on recuperen el tema alguns anys després del programa amb Sara Torres–, ja ha passat prou temps per fer la volta sencera unes quantes vegades: les amigues són el centre, les amigues em cuiden, les amigues no poden amb tot, les amigues són un desquici, les amigues fan el que poden. Així, en quin punt estem ara mateix? Intentaré divagar sobre el tema a partir de tota aquesta allau de veus que m’acompanyen.
Mentre escric això torn de Barcelona. Hi he passat el cap de setmana celebrant els trenta anys d’una amiga. Faig les stories reglamentàries. La darrera, sobre l’amistat i la importància de posar les amigues al centre. Després pens: tenim totes el mateix centre? Tothom té un grup principal, el nucli dur de l’amistat. Des de quan i on es té aquesta primera plana d’amigues és informació essencial per entendre com ens hi relacionem. Per exemple, les meves amigues no són el grup de la infància, adolescència o carrera. Són una barreja de tot això i és un conjunt que s’ha anat fent amb els anys d’adultesa. Els he elegides a consciència. Una espècie d’orgull em neix del pit cada vegada que llegesc articles com el de Juanjo Villalba a El Diario, La cultura de quedar para ponerse al día con amigos: por qué ya no compartimos la vida, nos la resumimos. Sé que nosaltres no som aquestes. I hi ha alguna cosa més satisfactòria que saber-te del bàndol de les guanyadores? Nosaltres ho fem bé, pens mentre repàs el text.
Aquest sentiment de superioritat, m’agradi o no, neix d’un lloc mesquí. Potser, per algú altre, posar les amigues a primera fila significa veure’s amb sort un cop al mes. Pens en les mares, les que tenen cura d’altres persones, les que treballen més hores de les que puc arribar a imaginar. Hi haurà un dia que segurament no podré ser aquesta abanderada de l’amistat perquè la vida s’obrirà pas amb altres plans. Em farà això mala amiga? Es pot ser bona mare, bona amiga, bona filla, bona treballadora, tot alhora i sense fissures? Els nivells d’exigència femenina semblen no tenir final.
Tampoc totes les amigues poden estar al centre, un espai reduït on definitivament caben poques persones. Igualment, les amigues satèl·lit –les que veus tres cops a l’any, les que et trobes de rebot, les que fas a l’extraescolar de torn– són vitals per oxigenar el nucli dur de cadascuna. Perquè si una cosa ens han ensenyat tots aquests anys de feminismes és que l’amistat també necessita espai, crítica, transformació al llarg dels anys.
És probable que d’aquí a un temps, quan faci la còpia de seguretat al disc dur i recuperi aquest text, la meva idea d’amistat hagi canviat. Seré una altra, tal com elles. Només esper que els camins que un dia ens van unir, tot i ser convulsos i inimaginables continuïn anhelant trobar-se.
