Dia 13 d’agost és el centenari del naixement de Fidel Castro, una efemèride que l’illa caribenya celebra fa un grapat de mesos. El cap de la Revolució cubana ha estat un dels referents més importants de l’esquerra mundial durant la segona meitat del segle XX i part de l’actual.
Els 100 anys de Castro arriben en un moment de màxima urgència per al Govern cubà i la gent de l’illa, extremadament delicat, assetjats per totes bandes per l’Administració Trump que la té en el punt de mira de fa temps.
Vaig llegir un article a La Directa fa unes setmanes, signat per Juan Carlos Palacios, que posa en relleu l’infern en què s’ha convertit la vida, “sempre difícil”, del cubà. Els motius: sense electricitat ni aigua durant la major part del dia, esgotament per altes temperatures nocturnes que fan impossible agafar el son (això també ens passa a nosaltres), una dieta precària i insuficient per mor de l’escassetat d’aliments, baixos salaris i dificultats creixents de conservació, refrigeració i transport.
Si aquest Via Crucis no fos prou sagnant, cal afegir-hi la por i la incertesa de qui sent la intervenció militar al seu país com un fet real i imminent, sobretot després del segrest de Maduro tres dies abans de la festa dels Reis d’enguany.
Parafrasejant la cançó “i quin delicte ha comès el poble cubà per tenir tanta severitat amb ell”?, és on hem de tornar a situar la figura de Fidel Castro. La gosadia del comandante i dels companys i companyes de Sierra Maestra ha estat plantar cara al veí gegant del Nord: els Estats Units d’Amèrica, que no han consentit el model econòmic d’aquesta illa petita, però digníssima, i a la qual han intentat derrocar des del primer minut per tots els mitjans.
Us imaginau un altre país que fos capaç de resistir 65 anys de bloqueig? Qualcú recorda durant els primers dies de la pandèmia de quina manera anàvem als supermercats i quines compres fèiem, com si s’hagués d’acabar el món? Amb un estat d’alarma i un confinament previst, d’entrada, per a dues setmanes. O quan un temporal ha dificultat uns dies l’arribada de queviures per mar a les Illes?
Cuba i la Revolució han resistit fins ara embats ben complicats, com el cop que el món socialista acusà amb la caiguda de l’URSS el 1989, intents d’invasió militar i un cap d’estat que ha sobreviscut a una mala fi d’assassinats frustrats. Ara fa front, probablement, a la prova més dura, davant la sorprenent connivència i el silenci de la comunitat internacional.
És cert que s’han comès errors, com en tot sistema de govern. Alguns analistes esmenten errades governamentals importants com la paralització del procés de reformes al VII Congrés del Partit Comunista de Cuba l’any 2017 o l’aprovació de l’ordenament monetari l’any 2020, coincidint amb una caiguda històrica del PIB. El passat 19 de juny l’Assemblea Nacional Popular aprovà un total de 176 mesures per a impulsar el sector privat i concedir més protagonisme al lliure mercat i al poder local.
Sempre em demanen si Cuba és una dictadura. Jo pens que “dictadura” és l’oposat a “llibertat”. I aquests darrers dies veig un malestar molt gran de la gent del meu país perquè el nostre model econòmic -que no té res a veure amb el cubà- priva la gent jove d’accedir a l’habitatge, o a una feina digna, o a gaudir dels espais naturals i els comerços tradicionals dels nostres barris.
Hi ha tanta llibertat a l’Estat espanyol, per exemple de premsa, que dos mitjans han estat sancionats per difondre fotografies de policies infiltrats en moviments socials. O forces de l’ordre que atonyinen manifestants a prop de la Seu de Mallorca. O persones que moren a la mar mentre intenten arribar a un continent que suposadament és tot democràcia i llibertat… És una realitat política i social molt més subtil, aparentment més amable, però que fa el seu efecte i augmenta les desigualtats.
El centenari de Castro i la lluita de la Revolució i el poble cubà han de ser un estímul per fer front a un capitalisme desbocat, personificat en el boig de Trump, que com diu Yayo Herrero és “un perill per a la vida en el planeta”. No anava tan desencaminat el comandante quan cridava: Socialisme o mort! Ens hi jugam el futur.
