skip to Main Content
Qui Va A Liorna, No Torna

Qui va a Liorna, no torna

Com cada estiu; encara que enguany hagi estat menys animat, sense revetlles ni cossiers de pobles del pla ni viatges llargs, arriba un moment que quedes per dir adeu als amics que viuen fora. Són els amics que partiren a estudiar fora per viure la gran aventura universitària i que per amor, feina o simplement ganes de seguir l’aventura, encara viuen per Barcelona, Madrid o qualsevol lloc fora de Mallorca. En grups reduïts (perquè la realitat ho demanava i perquè fa anys que no coincidim tots) ens anam trobant com cada any a la platja o fent cerveses a alguna punta de l’illa. I en qualque moment arriba la frase: Quina peresa tornar! I, justament, en una de les vetllades que hem gaudit enguany, va ser quan em vaig adonar que aquesta mateixa expressió l’havia sentida d’aquella mateixa boca però amb un altre verb.
Aquests companys de tribu són amb qui compartirem l’adolescència dins les aules de l’IES Mossèn Alcover. Després de fer batxillerat, alguns quedàrem per Mallorca i vàrem viure el desarrelament de ca nostra amb un simple i llarg (per a nosaltres) camí de tren per anar a un pis d’estudiants universitaris a Ciutat. En canvi, ells s’endinsaren cap a una aventura que implicava deixar ca seva i crear llaços a noves terres, separar-se dels seus llocs per un tragí d’avions i de telefonades perquè qualcú els anés a cercar a l’aeroport de Palma. Durant setmanes no venien a Mallorca i, quan passava, era una festa. Rebies un SMS dijous vespre: “Ei, que torn a Mallorca fins diumenge, un Cruce?” i desfeies plans per poder trobar-vos.
A poc a poc, però, la carrera avançava i les visites s’espaiaven cada vegada més, per exàmens finals, primeres feines d’estiu relacionades amb els estudis, pràctiques o viatges amb tren per Europa. I, amb els anys, han aparegut les feines de veres, màsters per augmentar currículum i algun assumpte amorós. I el missatge, ara per Whatsapp, ha canviat a un “Ei, aquest cap de setmana venc!”.
Els verbs “venir” i “tornar”, vet aquí el quid de la qüestió. Un canvi de verb dins una oració que es repeteix cada any demostra com, tot i mantenir unes arrels aquí, la vida diària i les preocupacions recauen, principalment, al seu lloc de treball i de vida. Ja no “tornen” a Mallorca perquè no és tocar mare, sinó que ara es “torna” a Barcelona, perquè és allà on es treballa, es fan sopars i festes i, també, és on es confinen. Però mai es definiran com a barcelonins, madrilenys o d’un altre lloc, sempre són macianers, manacorins, mallorquins…
Quan els vaig fer notar el canvi de verb que havien fet, a la cara se’ls hi posà un rictus de serietat mesclada amb enyorança i hi hagué un moment de silenci, com si reflexionassin que ja no estan fermats a Mallorca. Aquest canvi no implica deslligar-se de la terra d’origen, però em va impressionar com la llengua, amb el temps, estructura la nostra realitat i, sense adonar-nos ens defineix en el nostre aquí i ara. Els amics tornaran partir a fer feina, a fer dissabte al pis, a anar de festa pel seu barri o ciutat, segurament amb ganes de tornar a tenir vacances per “anar” a veure família i amics i amb el rum-rum, potser, d’un dia, tornar a Mallorca.

Joan Estelrich

Back To Top
×Close search
Search