S’apaga la veu, s’encén el llegat d’un estel permanent

Elegant, distingida, alegre, apassionada, senzilla, entusiasta, entregada. Catalina Riera. La veu de l’actriu manacorina s’ha extingit aquesta setmana tot deixant un polsim daurat de memòria i teatre, d’interpretació i lluita, de savoir faire, en definitiva. Els seus darrers anys damunt els escenaris, ja lluitant contra la malaltia, amb decisió i amb valentia, amb coratge i optimisme, amb enteresa, i sempre de cara, la demostraven com el que era, una actriu de cap a peus: madura, però amb la frescor necessària; contundent, però amb la tendresa justa per fer de contrapès; sempre creïble, sempre versemblant, però amb la dosi de comèdia imprescindible que amb ella érem alhora davant un escenari i davant el gran teatre del món.

Però la trajectòria de Catalina Riera s’allarga i s’estén com un gran llençol mastegat i ple de taques de vida damunt el llit teatral manacorí. Ella va ser amb un bon grapat més de gent manacorina, membre fundadora dels Capsigranys, una companyia sense la qual seria totalment incomprensible i inexplicable el miracle escènic que ha viscut Manacor durant les quatre darreres dècades. La llavor, tan sovint insignificant, tantes de vegades fins i tot invisible, la hi posaren els Capsigranys. La pionera companyia manacorina va ser la que va reclamar, part damunt tot, i en primer lloc, un teatre (un edifici, sí), per a Manacor. I va ser la primera, també, que gosà sortir de la cofoista cotilla del teatre regional. Ni als Capsigranys, ni a Catalina Riera, els va tremolar el pols a l’hora de posar damunt els escenaris el teatre més agosarat, més avantguardista, més modern. L’arna i la naftalina del costumisme romanien a l’armari, mentre els Capsigranys obrien portes i vidrieres i orejaven la casa escènica manacorina. Varen ser, també, els Capsigranys, els audaços que es posaren en mans de directors forans per aprendre, per créixer, per ser. I l’aire fresc inundà d’olors noves un espai que només feia pudor de resclosit.

Després d’ells, per mor d’ells, vendria tot. La Mostra de Teatre Escolar, la Fira de Teatre, la configuració de Manacor com a referència teatral no sols a Mallorca, sinó també arreu del país.

No rescabalarem mai el que ens donaren. No rescabalarem mail el que tenim ara.

Catalina Riera, l’actriu, l’elegant tors nu, la camaleònica, la polent, la poderosa, la potent, la irònica, la histriònica, la reposada, l’esperitada, la calmosa, la gran dama de l’escena manacorina ha estat sempre al peu del canó. Ara s’ha apagat la seva veu inconfusible, però ja ens arriba la claror permanent de la coa del seu estel, abillat amb un vestit d’època com els que ella sabia dur tan bé.

Dins cada paraula, cada gest, cada moviment, cada crit, cada esglai, cada mirada que facin els actors i actrius manacorins hi haurà un trosset de la màgia escènica de Catalina Riera. Ella, i la seva poderosa presència, ella, i el seu estel, tacaran definitivament de polsim interpretatiu i humà el gran llençol mastegat del teatre d’aquest poble.

No hi ha paraules per rescabalar la pèrdua. Només fets: anar al teatre, fer teatre, viure el teatre. I una actitud cap a ella: memòria i gratitud.