Antoni-Lluís Reyes es va endinsar, durant les XII Jornades d’Història Local, en el coneixement de les pedreres de Son Jaume Andreu, un conjunt de parcel·les rústiques situades a dos quilòmetres de Manacor, a l’est de la via del tren. S’hi pot trobar una pedrera excavada davall terra que forma una cova que, a segons quins punts, arriba als 20 m d’alçada. Quan s’estava preparant el Pla general d’ordenació urbana el 2008, es volien convertir en sòl industrial, però els propietaris feren pinya i es va aconseguir recular les propostes inicials, però es va recordar als propietaris que també s’estudiarien totes les edificacions il·legals de la zona i es posarien en marxa mesures de protecció del territori. L’any 2021 l’Ajuntament de Manacor va incloure les pedreres en el catàleg d’elements i espais protegits, tot i que el catàleg no preveu la protecció de totes les pedreres existents, i s’ha de dir que ha estat una protecció únicament sobre papers.
Les pedreres de marès donen identitat a les nostres illes, formen part d’un passat i d’un present que ha configurat la fesomia de l’illa. La majoria d’aquestes pedreres es va formar de manera manual en els seus inicis.
Les de Son Jaume Andreu no van ser explotades a gran escala, segurament la més grossa va ser la de l’amo de Son Llunes: o bé eren petits propietaris que les explotaven, o bé eren cedides en contractes de lloguer a trencadors de pedra. Els canvis en les pedreres s’han d’imaginar com a fets de mica en mica, i no es pot configurar una dinàmica d’extracció clara.
Es pot dir que a la dècada de 1970 ja no quedaven trencadors de pedra a la zona, i no es va extreure més marès des d’aleshores, tot i que hi va haver un intent d’extracció mecànica a una part molt petita del conjunt. El fons d’una pedrera acabada d’abandonar queda com una pedra llisa, com un trespol, i per tant era inutilitzable i sovint s’omplia d’aigua per diferents factors. Veïnats de la zona recorden que eren com a grans safareigs o piscines, on es poden refrescar; però de mica en mica s’anaren reconvertint per a un ús agrícola.
Una de les primeres passes per a aquest nou ús va ser omplir part de les pedreres per tal de facilitar l’accés, moltes d’elles s’ompliren de les runes procedents de patrimoni urbà manacorí. També, per tal d’omplir els clots més fondos, s’hi tiraren cotxes vells i electrodomèstics antics. A la vegada, han servit de tancament natural per a animals domèstics i també una, excavada a terra, va servir durant uns anys per a una plantació de xampinyons.
Les pedreres de Son Jaume Andreu tenen una història, i així es poden resseguir les seves diferents etapes:
Segle XVI
Es van explotar dins els dominis que eren de la família Andreu, amb diverses possessions a la vila; i la primera informació trobada de l’ús de la pedra és en la construcció del convent de Sant Vicenç Ferrer. Mn. Parot Andreu, amo de la possessió, va llogar unes cases a la primera comunitat de dominics que arribaren a la vila de Manacor, cases que van acabar formant part de la primera capella beneïda el 1576. Per tant, bona part dels materials usats en la construcció del convent provenien d’aquestes pedreres.
Segle XVII
A partir del segle XVII s’han localitzat diversos documents on apareix Bartomeu Andreu, més endavant la seva filla Caterina Andreu com a venedors i altres com a compradors de bocins de la possessió de son Jaume Andreu. El 1632 es segreguen 41 parcel·les, el 1663 es fan 10 parcel·lacions més, i del 1663 endavant encara 18 més. De totes elles, 12 quarterades són les que avui conformen les pedreres de Son Jaume Andreu.
Segle XVIII
Segons consta a diferents escriptures de l’Escrivania de Cartes Reials hi comença a haver referències explícites a pedreres concretes, i així apareixen les Pedreres del sud del camí reial, el 1738 es troba la primera referència explícita a una pedrera que confronta amb aquesta peça de terra. A mitjan segle apareix en una capbrevació una referència molt explícita a l’explotació de pedra en aquesta terra; el 1772 i el 1778 es troben diverses referències. El 1808 la família de son Llunes ja no tenia terres a son Jaume Andreu, solament el dret a cobrar diversos censos. A partir de l’inici del segle XVIII, es troba molta informació que relaciona la família Quetgles amb l’ofici de trencadors de pedra, i així també es troba a partir de 1777 referències a bocins de terra de la zona que aleshores eren pedreres. La família Quetglas, de malnom Clar, es dedicava a treure pedra, segons els documents, i que les seves pedreres es trobaven devora les que l’amo de son Llunes va donar en establiment a la família Fullana. Així mateix, la família Fernández, de Petra, també posseïa un total de dos quartons de terra, documents que permeten datar l’antiguitat d’aquestes pedreres. Pel que fa a les Pedreres del nord del camí, el 1693 la família Andreu va vendre a Antoni Llull (de malnom Maigblanch o Coll) dues quarterades de terra, i el 1799 els hereus de Gabriel Llull Coll ja hereten mitja quarterada i tres horts a les Pedreres de Son Jaume Andreu; de Jaume Girard Biulango se sap que la seva finca es va anar segregant i el 1818 s’hi troba el jardí d’en Negre (amb alts i baixos al jardí, que es correspon amb una pedrera).
Segles XIX i XX
És a partir d’aquests segles quan hi comença a haver moltes segregacions, i és mal de fer destriar-ne l’evolució. Es continua parlant de camí de les Pedreres i de les Pedreres de Son Jaume Andreu. A l’índex del mapa d’Alcàntara Penya apareixen referències que a quatre bocins de terra del nord hi havia quatre pedreres en actiu.
Les pedreres de son Jaume Andreu han estat, així, un espai viu, de transformació, al llarg de diversos segles. Cal revisar, en tot cas, l’ús i catalogació d’elles, i es fa referència als projectes culturals al voltant d’indrets com les pedreres de s’Hostal, vora Ciutadella.
