[/pullquote]
Qui era Francesc Vernet?
El meu pare, el petit de cinc germans que havia nascut el 8 d’octubre del 1919. Quan esclatà la guerra tenia setze anys. en va fer disset l’octubre del 1936. Havia anat a escola fins als deu o dotze anys, quan son pare el va posar a fer d’aprenent a la merceria familiar que tenien a Granollers, Can Cotillaire.
I de la merceria a la guerra.
Sí. Segurament, abans que ell hi anaren els dos germans més grans. Ell sempre em va explicar que va fer la guerra dels setze als dinou, i que dels dinou als vint-i-dos va fer el servei militar. Sa mare havia mort quan ell era molt petit, i les germanes grans li feien de mare. De fet, la majoria de les cartes que en conservo anaven adreçades a la seva germana Carme.
Les cartes les escrivia des del front.
Sí. Ell era una persona que sabia dibuixar molt bé. A les cartes s’hi poden veure alguns d’aquests dibuixos. Això, al front, li va significar un petit avantatge. Ell, com la majoria, anava canviant de lloc: va estar a Manresa, a Castelldefels, a Lleida, i també a l’Ebre. En un determinat moment, com que sabia dibuixar, els de l’estat major del batalló li van dir que formaria part del servei d’informació. Dibuixava els avions que veiapoder determinar quin tipus d’avió eren. la seva feina era dibuixar-los i identificar-los. Quan menjava a l’estat major, menjava bé. A les cartes, per passar les estones avorrides, demanava llibres de la col·lecció de la Rosa dels vents. No solia demanar gaires coss, potser segells, i algun llapis per escriure. Hi explica també que menjaven moltes patates. I es veu que la família, a Granollers, també.
Va tenir permisos?
Sí, en va tenir alguns. En una de les cartes, la germana li explica que han destrossat la casas de Granollers en un bombardeig, i que si hi va de permís no tindrà llit per dormir. Ell diu que hi anirà, “encara que aquests assassins ens hagin destrossat la casa”.
I va anar a l’Ebre?
Sí. Va arribar un moment en què els devien destinar a tots cap allà. Tot i que sembla que ell explicava a la família que tot anava bé per no fer-los patir, allà sí que alguna vegada degué viure alguan situació de perill. No en parlava gaire, però de vegades li vaig sentir dir que els van disparar i que el qui anava al costat seu el van ferir, i que va morir al seu costat.
Sobreviu a la batalla de l’Ebre. I després?
Travessa la frontera i se’n va a l’exili, fins a Argelers, caminant, com pot. Allà estaven tancats a la platja i els vigilen uns soldats senegalesos. Ell m’explicava que els tiraven el pa des d’un camió, com si fossin gallines. S’havien de barallar entre ells per arribar a un rosegó de pa.
Però si va fer el servei militar degué ser perquè va tornar a travessar la frontera.
Sí. Es va poder escapar, no sé com, per tornar a Granollers. No va venir directe d’Argelers cap a Catalunya, sinó que va voltar pel Pirineu. Quan va tornar a Catalunya el van detenir per portar-lo a fer una mili, que més que una mili era un càstig de treballs forçats. El que feien com a mili, a part de la instrucció era fer carreteres, refer tot el que s’havia destrossat durant la guerra. També em parlava de la corrupció que hi havia dels militars. La meitat del material que havia de servir per fer les carreteres se n’anava a construccions privades que es feien els militars oficials
Però no va patir penes de presó.
No. El meu pare no s’havia significat. Era republicà, era d’esquerres. Però no pertanyia a cap grup. Havia anat de la botiga a la guerra. No va tenir temps de significar-se políticament. La seva germana Carme Vernet, vivia amb en Toni Vidal. Aquest cunyat del meu pare sí que s’havia significat: era molt llest, actor ocasional, cantant. Un personatge molt interessant que també dibuixava molt bé. Al front va arribar a dibuixar els segells quan no en tenien, i algun en va colar… Aquest Toni Vidal escrigué uns Poemes de la Guerra, viscuts i escrits al front d’Aragó. Es va editar en aquella època. Es va exhaurir i s’ha reeditat recentment.
De doblers no en demanava, ton pare?
No. Tenien una paga. I precisament era en Toni Vidal qui s’encarregava de repartir-la. El meu pare, com els altres soldats, no necessitava res més. No he llegit cap carta en què demanés diners. Això no vol dir que no en necessitès, però no convenia alçar la llebre. De fet, moltes vegades li envien coses que no li arriben. Les cartes passaven la censura militar i és possible que els censors se’n quedessin coses.
Com viu els anys de després del servei militar, ton pare? Es pot incorporar amb normalitat al món laboral?
Sí. Gràcies a les seves habilitats amb el dibuix, entra a l’editorial Bruguera, on fa de cartellista i il·lustrador. Es va interessar per les arts gràfiques i va acabar portant la producció de l’editorial. Quan es va jubilar era el cap de producció de Bruguera.
Com diries que va viure el record de la guerra?
El va viure d’una manera bastant serena. De ràbia o odi jo no n’hi vaig veure mai. Ell no em parlava mai de la guerra, perquè per a ell allò va ser un desastre, una desgràcia. Qui me’n parlava era la tia Carme. Només quan estava molt gran, a punt de morir, que ja no estava massa bé del cap, m’explicava batalletes, però sempre amb serenor. El que li va saber molt de greu és que el seu pare no el deixés estudiar. Ara bé, era un antifranquista convençut, republicà, independentista, anticlerical. Recordo que quan jo era petit, tenien un problema perquè jo no podia anar a una escola pública, perquè era franquista, i a la privada tampoc perquè era de monges i capellans. M’apuntaren a una acadèmia privada… més suportable que tot allò. Un altre exemple: el meu sant no és el 4 d’octubre, sinó el 2 d’abril, per Sant Francesc de Paula. El meu pare no va voler que celebrés la meva onomàstica el mateix dia que Franco.
Moltes gràcies, Francesc. Vols afegir res més?
-Sí. Just abans d’esclatar la guerra, la meva mare havia vingut a passar l’estiu a Mallorca a casa d’uns amics que tenia la família a Pollença. Essent ella a Mallorca, esclatà la guerra i les famílies acordaren que quedés a l’illa. S’hi va estar els tres anys de la guerra. La van fer de la Falange i ensenyava les nenes petites a llegir. Quan va acabar la guerra va tornar a Barcelona, on conegué el meu pare. Una vegada casats, viatjaren a Mallorca per presentar-lo a la família de Pollença. Tinc el pressentiment que em van “fabricar” aquí… I quan vaig néixer m’hi van portar també per fer la presentació. Per tant, la meva relació amb Mallorca va més enllà d’aquests darrers quinze anys que hi he treballat.
