skip to Main Content

“Si no hi posam remei, l’any 2050 hi haurà més plàstics que peixos a la mar”

Sebastià Sansó Jaume (Manacor, 1980) és director general d’Educació Ambiental i Residus, des de fa prop de sis anys. Llicenciat en ciències ambientals i teoria de la literatura i literatura comparada és l’ànima que ha impulsat la llei de residus, que prohibeix els plàstics d’un sol ús a les Illes Balears.

Fa gairebé vint anys que publicàreu L’edat de plàstic amb Espiral d’embulls. És casualitat que ara impulsis des del Govern la llei per combatre el plàstic, precisament?
Tot s’avé perquè ja no sols és L’edat de plàstic. Ja les fotos del primer disc les férem a l’antic abocador de l’ermita, denunciant la voràgine de consum i residus. Quan vàrem anar a rebre el premi honorífic de Rezero em va venir al cap tot això. La foto de L’edat de plàstic era un cap d’una pepa de plàstic a una platja de formentera a final dels anys seixanta, feta per Toni Catany. De manera directa o indirecta, tot el que fas, artísticament o políticament, acaba confluint.

Quin marge de maniobra té una llei autonòmica com aquesta en un món tan globalitzat?
Nosaltres vàrem estirar el fil tant com vàrem poder. És una de les lleis de residus on s’ha estat més ambiciós. És una competència clara, que a l’hora de concretar-la té molts de matisos i pot ser molt àmplia. Ens arriscàrem i ha sortit bé, perquè a la fi no ha anat al Constitucional. Ens avalen uns principis que venen de directives europees, i tot un argumentari segons el qual respectam la normativa bàsica. Les Balears són més fràgils en aquest sentit: insularitat, mediterrània i turisme encara multipliquen aquesta fragilitat. Per això volguérem estirar al màxim la sobirania política que teníem, i això hi ha gent que ni ho acaba d’entendre ni ho acaba d’acceptar. En residus, s’aplica la jerarquia de gestió de residus: prevenció, reutilització, reciclatge o valorització energètica i abocament. I això sempre hi ha estat, però com a principis, sense normativa. Per fer la nostra llei en miràrem d’altres, i no n’hi havia cap cap obligàs a prevenir o reutilitzar. El capità Enciam ja ho deia fa més de trenta anys. I ara veim que fins que no fas una cosa d’obligat compliment no hi ha les reaccions.

Per què la mediterraneïtat ens fa més fràgils? Perquè som una mar tancada?
Sí, i per això no hi ha una dispersió gaire gran, és com un abocador que no té via de sortida. Qualcú que digui que no aclarirem res fent això només des de les Balears s’equivoca. Farem d’efecte mirall o inspirador per demostrar que es pot avançar en normativa per acabar amb aquest model de consumisme. Hi ha estudis que diuen que el 2050 hi pot haver més plàstics que peixos a la mar. S’han fet analítiques a 20 personalitats, entre les quals Toni Gomila, que demostren que més de 20 components de plàstic ja estan dins el nostre metabolisme. La principal causa de mort del virot petit són els plàstics…

Aquí és pionera. I a Europa?
A Europa van avançats en algunes coses, però entitats com Zero-Weist ens diuen que som la llei més avançada a nivell europeu. Ens fixàrem amb el que es feia a França, perquè en vaixelles d’un sol ús, ells ja estaven en aquest camí. També feim feina amb el concepte de responsabilitat ampliada, els productors han de pagar la gestió dels seus residus. O també amb el sistema de dipòsit, devolució i retorn, que ja s’aplica a Alemanya. El consumidor paga uns cèntims de més pel seu producte, i si el retorna a una màquina, aquesta li torna aquells cèntims de dipòsit. Preparam una prova pilot per aplicar a Formentera. Però sí, el ressò i el reconeixement internacional hi són. Croàcia, Lisboa… s’hi han interessat. Fins i tot m’entrevistaren a ràdio Bogotà, a Colòmbia i a una revista ambiental coreana.

Heu proposat dos anys d’adaptació, un dels quals l’hem passat amb la paralització per la pandèmia. No ho podíeu prorrogar un poc més?
La llei proposa un canvi de model, i per tant és una llei de país. Vols canviar el model de consum i de producció. I això implica deures a tots els nivells: empresarial, ciutadans i administració. Ha de ser així perquè si falla qualque baula, tot cau. D’aquesta llei, en parlam des de 2016. I ha tengut gran ressò mediàtic, cosa que ens ha donat força a l’hora de tramitar-la i de negociar-la. L’aprovàrema final de gener de 2019, i l’entrada en vigor estava prevista per a l’1 de gener de 2021. Quan va entrar la pandèmia plantejàrem una pròrroga equivalent al temps que duràs l’estat d’alarma, peòr l’Estat ens va amenaçar de posar un recurs constitucional. No ens podíem permetre el luxe de posar en perill una llei com aquesta per un tema de termini. El govern espanyol ha estat deslleial a l’hora de ser sensible amb aquesta proposta. A la fi, ho hem pogut allargar aquests 78 dies i la llei ha entrat en vigor el 20 de març.

I a partir d’ara, mà de ferro?
No. La primera fase d’inspecció és més informativa, però arribarà un punt que si hi ha denúncies dels inspectors hi haurà sancions.

Per a qui?
Per a qui incompleixi la llei. El que està clar és que hi haurà uns drets nous per als ciutadans i per al medi ambient. Per exemple, amb la llei establim que on l’aigua corrent sigui apta per al consum humà, el ciutadà podrà demanar un tassó d’aigua a un bar de manera gratuïta.

És una llei per als plàstics d’un sol ús?
La llei afecta principalment els plàstics d’un sol ús. Tenim plàstics pertot. Però a la fi no és tant si és bo o dolent, sinó l’ús que se’n fa. Pot esser positiu que s’utilitzi, el problema és quan se’n fa un ús abusiu. Ara bé, és materialment impossible ficar-nos en tots els plàstics. Però també miram altres productes, com ara les càpsules de cafè, les tovalloletes humides… Es tracta de recollir la matèria orgànica, generar compost i combatre així la desertització de tants de territoris. És l’economia circular: els residus deixen de ser un problema per esdevenir un recurs.

Com podem influir des d’un lloc tan petit a un sector tan globalitzat. Hi ha plàstics que compram aquí que ves a saber d’on ens arriben…
Hem de deixar de culpabilitzar el consumidor i que la responsabilitat recaigui també en el productor. Qui contamina, paga. Des del novembre fins ara hem respost més de 2.000 comunicacions o consultes sobre aquesta llei. Ens hem reunit amb totes les patronals possibles, d’aquí i de fora, tant de productors, com de supermercats, etc. I fins i tot en l’àmbit europeu. Amb aquesta llei, com que moltes coses no es produeixen aquí, hem aconseguit que el nostre canvi ja s’apliqui a altres bandes. Una coneguda empresa de cervesa ja va anunciar que substituïa les anelles de plàstic de les seves llaunes per unes de cartó. I això surt de la nostra llei. Les empreses són molt vives, i d’una obligació legal en saben fer una oportunitat, en aquest cas com a mostra de bona reputació ambiental. Les anelles de les cerveses són un símbol.

Per què no fa gaire dècades encara podíem tornar les botelles de vi o de begudes refrescants, o podíem anar a cercar la llet amb la lletera? De veres és tan barat envasar en envasos no retornables?
A nivell ambiental i d’economia local ha estat un drama. L’entrada del plàstic d’un sol ús ha fet que sigui molt econòmic i útil envasar aliments i transportar-los des de molt lluny. Cal tenir en compte que en el preu d’aquest envasat no hi ha el cost ambiental ni social. Fa uns anys teníem una cinquantena de petites fàbriques de begudes refrescants, amb envasos de vidre que es rentava i es reomplia. Avui només queden dues d’aquelles empreses. I no parlam d’una cosa tan llunyana. Jo encara he anat a cercar la llet a la lleteria.

Quin impacte tendrà aquesta llei? Fins a on aconseguirem reduir els plàstics?
És molt mal de calcular i necessitam indicadors i dades, que sempre t’arriben amb un any o dos de retard. En dos anys tendrem una mostra significativa del canvi de tendència. El cert és que hi ha una sensibilitat social important en aquesta qüestió. I hi ha un camp legislatiu que ajudarà.

Back To Top
×Close search
Search