skip to Main Content

“Si qualsevol es trobés davant aquesta història, dubtaria de si és real o de si només és part del joc de la seducció”

Carles Roig (Ulldecona, 1993) és actor i un dels intèrprets de M’hauríeu de pagar, una proposta en forma de tres monòlegs que giren al voltant de la soledat i que arriben al Teatre de Manacor diumenge dia 27 de novembre a les 18.30 h

L’espectacle consta de tres monòlegs que ens parlen sobre la soledat. Des de quin punt de vista en parla el teu personatge? 
És un noi jove que ha de vendre el seu cos. Però que també intenta seduir amb les paraules. El públic ha decidit que vol saber més coses de la seva vida. Ell parla dels seus problemes amb molta quietud i des de la sensibilitat. Però en el fons, si qualsevol de nosaltres ens trobés davant aquesta història, dubtaria de si és real o forma part del joc de la seducció.

A l’escena hi apareixeu els actors d’un en un. Tots sols. Per un actor és sempre més dur encarar un monòleg o també té una part atractiva?
Sortim a escena amb l’escenari completament nu. Jo hi arribo a estar literalment en pilotes i és aquesta la sensació que tinc quan faig el monòleg. Parlo d’experiències molt profundes, de sensacions, de desubicació i ho comparteixo amb el públic. És molt màgic poder arribar a convèncer a algú que està allà, davant tu al teatre, que allò que passa a l’escenari és tan convincent que pot arribar a semblar completament real. Crec que aquesta és la màgia, el motiu de per què aquesta història ha atrapat tanta gent.

Així com en parles pareix que el públic és un personatge més de ‘M’hauríeu de pagar’…
És que ho és. El públic forma part de cada funció. Es crea una comunicació brutal entre els tres personatges i els que ens miren. I al final entenen que hi ha un fil conductor, que els tres personatges estan interconnectats tal com ho estem tots. Es produeix una síntesi molt bonica i el títol de l’obra de cop cobra sentit.

A tu t’hem vist fent imitacions al Crakòvia i en altres programes de TV3. Com has acabat fent monòlegs?
Són aquelles coses guapes que et passen quan ets actor. La gent potser està acostumada a veure’m en un registre molt trepat, molt pujat de revolucions i un punt grotesc. Però els registres tenen això, i quan el públic que em reconeix de la tele em veu fent un tipus de teatre més íntim, més dramàtic i amb una potència brutal en el text… potser no era allò que esperaven però surten encantats.

Com et va arribar la proposta de formar part de l’elenc de l’obra?
En Jordi Prat i Coll, el director i autor de l’obra, em coneixia de l’Institut del Teatre. També coincidíem al mateix gimnàs i va ser allà que em va demanar si volia participar en una lectura del text a la Sala Beckett i a poc a poc aquest projecte s’ha anat fent gran.

Sí perquè un muntatge que pretenia ser petit ha fet temporada, gira i ha recollit un bon grapat de premis Crítica…
Sí, de cop la Sala Atrium va voler produir l’espectacle, vam fer temporada, el públic ha respost molt bé, crec que hem guanyat tots aquests espectadors gràcies al boca-orella. I els premis estan molt bé, reconeixen la feina d’un equip ben avingut. Ens sentim orgullosos de la feina feta i ens encantarà mostrar-la a Manacor.

Fotografia: Noelia Sardà.

Back To Top
Search