skip to Main Content

I si gosam mirar el monstre de cara?

De com el capitalisme ha declarat la guerra a la vida

Dissabte passat va tenir lloc a Es Baluard de Palma la jornada “Altres veus. Utopies feministes”, organitzada per la Conselleria d’Afers Socials i Esports. La conferència inaugural va anar a càrrec de Yayo Herrero, antropòloga i activista ecofeminista.
Herrero començà la seva intervenció dient que havia arribat l’hora de ser valents i mirar el monstre a la cara, concretament la “monstruositat” en què s’ha convertit l’actual sistema econòmic: “el capitalisme ha declarat la guerra a la vida, a la biodiversitat, als drets i a les condicions de vida de moltes persones”.
La situació mundial actual dibuixa un panorama esfereïdor amb un capitalisme extractivista de recursos naturals que expulsa les persones dels seus territoris, o que amb la gentrificació engega els residents. La ponent es referí també als efectes del sistema econòmic en el trencament dels vincles i relacions, que ha comportat la crisi de les cures. Parlà de “cansament crònic, conseqüències per a la salut mental i tristesa” de les persones que es dediquen a guarir les altres. Fins i tot esmentà la “criminalització de la cooperació”, com ha passat amb Helena Maleno, defensora dels drets humans expulsada del Marroc.
Un dels fets més preocupants del moment actual és l’avenç de la deshumanització, de la manca d’empatia amb la gent a qui es considera “població sobrant”; amb l’aparició de “trets propis del III Reich” alemany. “Allò que els nazis varen teoritzar sobre la superioritat d’una raça i el dret a gaudir d’un espai vital, es dona avui amb la petjada ecològica damunt els territoris dels països que el capitalisme necessita per continuar engreixant”, explicà.
També cità Judith Butler quan diu que “la violència més gran és dividir el món entre vides que val la pena viure i vides sobrants”, amb el trencament de la raó humanitària. En un món que ha deixat de creure en deus, Herrero parlà de “la nova religió civil, que imposa la lògica del sacrifici a qualsevol preu, perquè l’economia creixi”; encara que s’hagin de malmetre les llibertats, els drets laborals o l’ecosistema.
Quines alternatives hi ha davant aquest escenari tan horrorós? Yayo Herrero parlà de l’obligació que tots patirem d’haver de “viure amb menys”, després del saqueig que ha patit el planeta; de la necessitat de la redistribució i de repartir les obligacions. En aquest sentit, és positiu un dels acords de la Cimera de la COP 27 de pagar les malifetes dels països enriquits del nord als empobrits del sud. També de la necessitat d’aprendre de les veus de les comunitats que s’han rebel·lat contra les “empreses de mort” a l’Amèrica Central, i de fer-ho sempre des de l’alegria.
I què hem de fer davant aquells que ens tracten d’utòpics? Herrero distingí molt bé entre fantasia i imaginació. “Fantasia és que n’Elon Musk arribi a Mart”; imaginació és tenir la creativitat per a trobar nous llenguatges, amb alegria i passió. “Allò que hem de fer és crear comunitat, avui que ens volen com a individus separats on cadascú vagi a la seva; no és temps d’estar sols”. Hem de recuperar els espais i les trobades que la pandèmia ens han arrabassat.
Herrero acabà dient que el capitalisme “és una dictadura, que violenta els límits i els processos de la natura”, que cada vegada exclou més gent, que posa en perill la supervivència de l’espècie humana. Vaig recordar les vegades que m’han demanat si Cuba és una dictadura, mentre vivim com si res dins un sistema econòmic que ha declarat la guerra a la vida.

Back To Top
Search