Nicolau Dols (Palma, 1967) és doctor en Filologia Catalana i professor a la Universitat de les Illes Balears. Des de fa anys és membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual, a més, des del desembre passat n’és president. Per aquest darrer motiu hem volgut parlar amb ell.
Per què decidiu de presentar-vos a la presidència de la Secció Filològica? Hi ha una voluntat de reivindicació geogràfica? És més la detecció d’una necessitat peremptòria concreta de la llengua? O simplement perquè ja éreu dins la secció com a membre numerari i això us hi va menar d’una forma diguem-ne que més natural?
Segurament és una mica més això darrer. Des de la meva experiència com a membre veig que hi puc aportar dues coses. D’una banda, i encara que pugui semblar que no és així, perquè suposa encetar una renovació generacional, perquè la mitjana d’edat és molt alta, tot i que aquest fet darrerament ha començat a canviar. La qüestió geogràfica no m’impulsa gaire, tot i que he de dir que la candidatura amb la qual em presentava està formada per quatre persones: dues del Principat, una de València i jo mateix. I això ja donava una mica de cobertura als territoris principals. D’altra banda, aquestes mateixes persones també aportàvem una transversalitat de dedicacions. Maria Josep Cuenca ha estat a la comissió de gramàtica; Mercè Lorente és lexicògrafa i Mila Segarra s’ha dedicat a l’estandardització, mentre que jo faig feina en fonologia. Des d’un punt de vista estrictament temàtic, la meva visió és de gramàtic descriptivista, i el meu enfocament és molt d’oralitat, de llengua oral. En definitiva, veia que no hi havia gaire candidats i jo estava en un moment professional adequat per fer aquesta passa.
Precisament sembla que un dels punts on cal fer més feina és en l’estàndard oral. Cap a on hem de caminar en aquest sentit?
Jo tenc una posició clara sobre això. No és una posició extrema. Perquè en aquesta qüestió, la miris d’on la miris, sempre t’equivoques, si et situes als extrems. Jo em definesc com un gramàtic descriptivista, i com a tal crec que la llengua es mou així com es mou la societat. Amb això vull dir que si volem que la llengua sobrevisqui és aquesta societat la que ha de canviar. És a dir, la llengua ha de ser llengua necessària i llengua única en el territori. Evidentment que hi pot haver totes les llengües del món, però el català ha de ser de coneixement obligatori, necessària per viure. Pel que fa a l’estàndard, veim que es crea tot sol i se situa tot sol des del moment que és necessari. Aquí el que mou més l’estàndard, són els mitjans de comunicació audiovisuals. El nostre problema no és si hi ha més proporció de varietats o d’estàndard, el nostre problema és que no hi ha un espai comunicatiu comú. A mi no em basten els discursos que demanen la reciprocitat. El que ens cal és una programació comuna. D’altra banda, també vull dir que hem observat moltes de vegades que a les Illes Balears es veu un reposicionament dels usos formals de la llengua, i per això ara ja començam a sentir “soc” en comptes de “som”, o començam a oblidar “establesqui” a favor de “estableixi”… Les llengües fan això si tenen un espai comú, és a dir, es ressituren.
Per tant, per salvar la llengua és la societat que s’hi ha d’adaptar, i no a la inversa…
És que la llengua s’adapta sempre. I si ara tenim una llengua excessivmen subdividida és perquè la nostra societat de Països Catalans també hi està. La nostra societat no és una societat completa. I és il·lusori voler construir un model lingüístic i voler que la societat l’assumesqui sense ser prou lliure per fer-ho.
Amb el Paraulògic s’ha demostrat que la llengua té un interès com a ens, com a constructe. I per això mateix no han faltat les queixes cap als creadors mateixos del joc, i també cap al DIEC, que a la fi n’és la font primigènia, en el sentit que “no pot ser que això o això altre no hi sigui”. La Secció Filològica té llistes de paraules preparades per entrar al DIEC?
Hi ha moltes llistes i anam a un ritme bastant accelerat els darrers anys a l’hora de fer noves incorporacions, el que passa és que no tot ha de sortir en el dicionari. Un diccionari normatiu no és un diccionari universal. Una altra cosa que cal aclarir en aquest debat, és que el fet que un mot sigui absent del diccionari no vol dir que sigui incorrecte. La correcció no la podem determinar del tot des de la institució. Podem dir normatiu o no normatiu, però el valor de la correcció l’ha de donar el que voldríem descriure a partir de la competència dels parlants sòlids, que són aquells que tenen accés a totes les funcions i que són parlants de qualitat. Aquí és on rau la correcció. La Secció Filològica ha seguit de prop els bons parlants.
I tanmateix, si ens atenem a la norma dominant entre els parlants, la que seria majoritària, ens podríem trobar que allò que és “correcte” resulta que contravé totalment allò que és “genuí”.
La idea d’una acadèmia com la nostra és garbellar i ser capaços de seleccionar i destriar aquests usos genuïns dels que no són coherents amb la tradició. El ieisme, per exemple, no és coherent amb la tradició, encara que hi hagi una majoria de joves ieistes.
Vista la nostra conversa hom pot acabar concloent que la feina de normativització, encara que s’ha de continuar fent sempre perquè la llengua evoluciona, està més consolidada, i que en canvi, el que cal és refermar o recuperar àmbits d’ús perduts…
La normativització no es pot separar de l’observació dels usos socials, perquè altrament tendríem una llengua prefabricada, un prêt-a-porter que no es voldria posar ningú. Guanyar parlants és molt interessant, com també ho és sobretot guanyar funcions i necessitat d’ús de la llengua. Hi ha una evolució pròpia de la llengua, sí. N’hi ha una de condicionada, també. La nostra feina seria més la d’observar i prendre nota del que passa per actuar en conseqüència.
