Skip to content

“Som optimista: a la llengua catalana no l’han morta mai”

Gabriel Barceló Bover (Manacor, 1936) és una eminència dins el món de la llengua catalana. Director fundador de l’Escola de Mallorquí, ha estat a totes les messes on l’han demanat, si hi havia implicada la defensa de la nostra llengua. Recentment va ser nomenat president d’honor de la Institució Antoni Maria Alcover. Superats alguns problemes de salut, l’entrevistam avui.

Sou el president d’honor de la Institució Antoni Maria Alcover. Com heu rebut aquesta distinció?
No n’he parlat directament amb el batle… Això va ser mb motiu de fer l’aniversari de mossèn Alcover que celebram cada any el 2 de febrer. L’Associació d’Amics de la Institució va fer l proposta a l’Ajuntament. Jo ja era membre de la Junta de Govern de la Institució, i em va estrranyar que si ja hi era, ara volguessin fer això, però el reglament diu que hi ha d’haver un president d’honor. Benvingut sigui, idò. Pareix que hi ha una contradicció… Segons el document que em varen enviar, som president d’honor amb veu i sense vot. En canvi, com a membre de la Junta, tanmateix en tenc, de vot… En tot cas, hi tendré un doble paper. Estic molt content de tot el que sigui per mossèn Alcover i per empènyer l’alcoverisme. Per a mi és un honor. Les gerents que hi ha hagut, Magdalena Gelabert, Bàrbara Sagrera, tenen molt de mèrit amb tot el que hi han fet. M’ha sabut greu que no hi hagin pogut tenir una estada més grossa, a la Institució, perquè hi han dedicat moltes hores.

Quin és el mèrit d’Alcover?
Ell viu un moment en què la cultura catalana té una gran pujada amb la Renaixença. Jo a mossèn Alcover el destac perquè va veure que la llengua estava amenaçada de desaparició. Va fer la Lletra de Convit, adreçada a tot Catalunya, però a la Catalunya sencera, de dalt a baix. I alhora va donar l’exemple de cridar la gent a col·laborar per fer el gran diccionari, però recorrent poble per poble tot el país i fent la gran calaixera amb milions de fitxes. Moll va continuar aquesta feina. Alcover només va poder veure el primer volum publicat. I ho va passar molt malament, perquè no hi va haver un comprensió per part de Fabra i dels grans homes d’aquell temps, que volien un estàndard basat en el dialecte barceloní. Ell tenia clar que la llengua era de dalt a baix, perquè havia recorregut tots els pobles i veia les variacions que hi havia. Es va barallar amb els instituters fins i tot essent-ne president. Pensa que aprovaren les normes de Fabra el dia que ell no hi era. Va ser una traïció que li feren. En canvi, Marí i els que hi ha ara han fet feina perquè sortissin totes aquestes variacions al diccionari.

Això volia demanar. Ell va perdre aquella batalla en aquell moment. Però d’aquella guerra, quina part n’ha guanyat, amb el temps?
Ell va tenir el gran mèrit de ser l’iniciador de tot això. Assessorat pels alemanys, sobretot per Bernhard Schädel, va impulsar la creació del diccionari més complet que hi pogués haver, que inclogués fins i tot la fonètica. Alcover va ser el creador del primer alfabet fonètic. Llavors vendria l’Alfabet Fonètic Internacional, però ell abans ja n’havia creat un. Quan Manuel Castellet, antic president de l’Institut d’Estudis Catalans, vengué a Manacor, va demanar perdó pel que li havien fet. Mossèn Alcover havia demanat perdó a Fabra en el seu moment, amb aquell poema (“Da ‘m ses mans, farem ses paus, massa ja mos n ‘hem retretes. Te n’he fetes, me n ‘has fetes, porem dir que estam cabals”). Amb Fabra es varen avenir, una altra cosa va ser Cambó, que el va qualificar de traïdor i d’haver-se fet un espanyolista per haver acceptat les 50.000 pessetes d’Alfons XIII per fer el diccionari. No el va perdonar mai.

Els prohoms d’aquell temps podien estar barallats però hi havia un sentiment molt profund de catalanitat, de pancatalanitat, tant lingüística com nacional. Ha mancabat, avui, tot allò?
La prova és a València, que han armat la seva pròpia acadèmia. Ara, Albert Hauff en va ser un gran impulsor precisament perquè volia precisament que no triomfàs la paraula “llengua valenciana”. El nom està ben trobat, perquè el que és valencià és el nom de l’acadèmia, no el de la llengua. Aquest sentiment de valencianitat de bona part d’intel·lectuals i mestres d’allà és com aquí la paraula mallorquí. Tenim un sentit de pertànyer a una gran llengua, però al mateix temps tenim les nostres particularitats, el salat i una sèrie de coses… La paraula mallorquí no fa gens de gràcia, ni als menorquins ni als eivissencs. Però perquè la paraula “català” entri el més possible s’ha de fer d’una altra manera. Jo som deixeble de Francesc de Borja Moll. Ell va voler que es digués Escola Municipal de Mallorquí. Però alerta, perquè no diu “de llengua mallorquina”. La feina es comença des de Manacor, continua a Mallorca, després a les Balears i finalment ja farem el país sencer. El més mal de rompre de tot ha estat la venguda de Bayo, que va ser pesta cernuda, perqquè a la gent d’aquí li ficaren dins el cap que venien a fer no sé què. A la Catalunya Nord tenen unes particularitats, però se senten catalans. A Lleida, el mateix. Cada territori és un illot, i entre tots feim l’arxipèlag. Jo el que veig és que avui a les escoles i als instituts s’ha arribat a predicar així com toca i es parla de llengua catalana. I això no vol dir que haguem d’agafar el dialecte principatí, perquè les nostres formes mallorquines fins i tot poden ser més antigues, perquè hi ha més influència del castellà al Principat que no a Mallorca.

Tot això ho deis, però, des d’un sentiment profund de catalanitat.
I com no hem de ser catalans! Som Barceló perquè els meus avantpassats dels meus avantpassats vengueren de Barcelona. Com no he de ser català? Mossèn Alcover ja va estudiar els llinatges i ho va deixar ben demostrat. Els quaranta anys del franquisme han fet molt de mal, perquè no s’ensenyava absolutament res de la culturra catalana. Fins i tot arribaren al ridícul d’ensenyar-nos els punts cardinals com si fóssim de Madrid: “Al oeste, Portugal y Galicia, al este Valencia y las Baleares”… Quan des de Mallorca, al ponent, hi tenim una altra cosa… que ja ho diuen, de ponent, ni vent ni gent.

El futur de la llengua està en qüestió. Com el veis, vós?
El futur és un vertader enigma. Els joves fan feina, n’han feta i en faran. Darrerament he vist que tots els instituts de segona ensenyança tornen a dir que “la llengua no es toca”. Amb l’arribada de PP i Vox s’han enceses altra vegada totes les alarmes. Però jo som optimista. La llengua no l’han morta mai. Ha tengut pujades i baixades, però no crec que ni la meva generació ni l’actual vegin la llengua extingida. Evolucionarà, tendrà anglicismes o germanismes… clar que sí! I per què no hi ha d’haver aquesta mescla? Ara bé, si fos pels passotes que ens governen, la llengua ja no hi seria, perquè els fa nosa, perquè no en saben i perquè han viscut i menjat del castellà. És normal que no els interessi. Però mentre hi hagi joves que la vulguin… Mira, et diré una cosa: a Osca hi ha una acadèmia de la llengua aragonesa. Ningú ja en parla mai, d’aquesta llengua. Però allà lluiten desesperadament per continuar tenint això. I diuen i creuen que mentre hi hagi un jove, un al·lot que parli aragonès, la llengua se salva. El temps de Bauzà, es va produir un miracle que no s’havia produït mai. Si hi havia 200.000 persones, i jo hi era també, vol dir que aquella gent tenia motius per protestar. El que m’ha estranyat és que hagim tornat tenir un lapsus amb el PP i sobretot Vox tan contraris a la llengua catalana. Quina cosa… quan ells mateixos són catalans! Esteve Sureda… si el teu nom és català, digues i fes el que trobis, però no vagis contra la teva identitat i la teva essència. Perquè si no ets català, que seràs? Castellà no ho ets, tanmateix! Veig que el turisme és l’enemic número u de la llengua. Però veig també que molts de residents aquí que són d’altres països que han adoptat el català com a llengua i la fan servir com qualsevol de nosaltres. I això és bo. El català se salvarà, perquè és una llengua mil·lenària, una llengua de cultura… Tenim una cultura riquíssima. En proporció, hi ha més escriptors a Manacor que al Principat mateix! En un barri perifèric com el nostre, la majoria dels rètols dels comerços que s’hi posen, són en català, i això és perquè els que hi ha dedins senten que són d’aquí.

Pensau que la independència seria un impuls important per salvar la llengua?
Poder comandar nosaltres… ens donaria molta força. Jo els dic: voleu Portocristo independent? Endavant! Però hi heu de voler també el país! Sigau coherents! Mira la televisió: llevat de PP, Vox i Ciutadans, tothom fa les seves intervencions en català. Això vol dir que hi ha una hegemonia. Fins i tot el PSOE ara diu que defensa la llengua. I amb el 155, on éreu? Benvinguts, idò. Que no siguin paraules, sinó fets! Si Europa ens dona llibertat, i la llengua catalana és reconeguda com a oficial a Europa, això serà una gran victòria.

Back To Top
Search