skip to Main Content
“Som Una Cultura De Somriures”

“Som una cultura de somriures”

Biel Majoral (Algaida, 1950) cantador, pagès, mestre de de mestres, fa més de cinquanta anys que és a primera línia en el món de l’ensenyament, de la cançó i de les idees. Ara, l’Escola de Mallorquí li dóna el Reconeixement de Mèrits.

Com has rebut la notícia del Reconeixement de Mèrits. Estàs content?
El batle em va telefonar per dir-m’ho. Jo sé que la qüestió del nom de l’escola hi és… però no qüestion en absolut la feina que ha fet l’Escola de Mallorquí. Conec gent que té el nom en castellà per què l’hi varen posar i que tenen un compromís indiscutible amb el nostre poble. Em vaig sentir honorat i molt content, sobretot perquè enguany és un any especial, el 25è aniversari de la mort de Guillem d’Efak, i també perquè enguany hi ha un aspecte molt emocional per part meva, que són els quaranta anys de l’inici de la recuperació dels cossiers. Tenc el treball original d’aquestes al·lotes i un record molt bo de les vivències que vaig tenir quan ho tiràvem en marxa. Vaig conèixer personatges curiosíssims com l’amo en Gorrió o l’amo en Fusteret.

Les autores no sabien res dels cossiers, abans de començar el treball?
No. El varen començar perquè vàrem escoltar un enregistrament dels cossiers de Manacor que havia fet Alan Lomax, un enregistrament molt interessant que venia en un disquet d’una empresa farmacèutica. A més, nosaltres acabàvem de fer una feina molt important amb els cossiers d’Algaida. Jo era partidari que si hi havia una eina viva a la qual ens poguéssim aferrar ho havíem de fer. Recuperar sí, però copiar d’una altra banda no. La gràcia de la cultura és la cretivitat, no la imitació. Molts dels qui ballaren o impulsaren els cossiers d’inici ja no hi són… Damià Gelabert, Martí Perelló, Gustau Fernández (que havia començat un poc més tard), o els mateixos Aina Sansó o Antoni Artigues. I estic molt content que el premi sigui a Manacor, perquè no sols hi he fet xerrades o hi he actuat, he tengut molta relació amb gent de Manacor, la mateixa activitat amb els cossiers, Guillem d’Efak, Guillem Vidal, una persona que vaig apreciar molt, o el mateix Jaume Vidal Alcover…

Ja et donaren la Creu de Sant Jordi. I has tengut altres homenatges…. Com vius els reconeixements com aquest?
És mal de dir com ho visc. Quan em donaren la Creu de Sant Jordi, aquí dedins mateix, a l’Hostal de Montuïri, dos homes, que no eren intel·lectuals ni res d’això em digueren que m’havien vist per la premsa: “Estam molt contents, perquè és com si ens l’haguessin donada a nosaltres”, i això a mi m’agrada. I abans de la Creu de Sant Jordi ja m’havien donat el premi Lluís companys, o el Joan Coromines. No em puc queixar. Ara, també és ver que aquests premis no han estat per una obra en concret, sinó per la feina que he fet al llarg de molts d’anys. Ten en compte que quan en tenia desset jo ja era per enmig.

D’inici ja vares tenir una visió molt particular de la cultura popular… Quin és el camí correcte?
Nosaltres seguírem el camí de la resistència. Era l’únic que teníem. El camí fàcil era la Sección Femenina (de Falange) que no ha mort i que continua viva. Deien que les cançons s’havien de recuperar “para embellecerlas i ofrecerlas a la gente de buen gusto”. Això suposava una folklorització i una concessió al sentimentalisme… Les tonades i melodies són estrictament reivindicatives. Darrere una tonada hi ha una queia, però profunda, i n’hi ha moltes d’antirepressives, encara que no sigui dit obertament. I també per una cosa que jo considerava bàsica i fonamental: un poble que perviu a través de la música és un poble viu. Jo era un entusiasta del flamenc, i vaig anar a Sevilla a la final, a mamar-me una setmana de flamenc. L’any que hi vaig anar va guanyar el premi un mestre d’escola. Li digueren: “Els alumnes deuen estar molt contents”. I ell respongué que no: “Ara cant perquè ho vaig aprendre dels alumnes”. Hi ha una cosa molt important: cada poble té la seva manera de cantar, cada poble, cada cultura té una manera de galejar la veu. La gent que cantava no lluïa la veu, lluïa les tonades. Per això sempre hem dit: “Aquest canta bé, i no aquest té bona veu”. Si hagués hagut de pensar que jo tenia una bona veu, no hauria cantat mai en la meva vida. Jo cantava i cant cançons que coneixia e tota la vida, amb el Tio Gori, en Biel del Cantó, en Biel Caragol… No et pots imaginar el que significava per a mi anar a Sant Llorenç i que l’amo en Toni Fai digui: “Sé que ve en Biel, vendré a veure’l”. Jo era un jovenet… Una cosa que vaig descobrir, quan vaig fer aquella darrera classe a la universitat, és que cada cançó té una història, i no les podem frivolitzar. “La mort de na Margalida” és guajira andalusa i sé en quin context es pot cantar. Vaig conèixer en sebastià company i vaig plorar amb ell i em va explicar per què va fer fer aquesta cançó. Els romanços són una brutalitat. La gent es pensa que són cançons inoques, però el que fan és denunciar agressions, on sempre és el poderós que agredeix el dèbil, i els cantàvem per això, no són històries de reis i comtes, són advertiments.

Sempre t’havies mostrat contrari a enregistrar… però dus una bona teringa de discs.
Pensa que el 1976, amb en Toni Artigues, ja vàrem fer aquell disc amb Maria del Mar Bonet. Nosaltres érem joveníssims. Antoni Parera Fons em va demanar si volia començar una carrera musical. Li vaig dir que no, que la meva il·lusió sempre havia estat ser professor d’institut a una ciutat mitjana, si no era a Palma, que fos a Falset, o a Vic. Ser un professor que va pel carrer i li diuen “bon dia”. Això era la meva idea de vida. Ara bé, he col·laborat amb molta de gent. Una cançó que m’agrada molt i que vaig enregistrar amb Conxa Buixa al disc Mà en es cor és la de la Roca del Castellet… Però bé, jo sabia que com a Biel Majoral no enregistraria disc, perquè ho trobava molt pretensiós… I això que tenc records extraordinaris amb gent com Ovidi Montllor, a Gandia… Però Guillem d’Efak, ja malalt, escriu el Vou-veri-vou per no dormir, i amb una lletra gairebé inintel·ligible, hi afegeix: “Perquè ho canti Biel Majoral”. I en Miquel Barceló em va dir: “Si fas un disc et faré la portada”. I així vaig començar.

Abans parlaves de sentimentalisme. Però en la teva música hi ha molt de sentiment. Quina diferència hi ha?
El sentiment és allò que et surt del ventre. El sentimentalisme és endolcir les coses per embadalir la gent, sense cercar si allò fa remor a la panxa. Però una remor cultural, no una remor com si haguessis menjat colflori. Mira, quan tenia vint-i-un parell d’anys Antoni Artigues em va dir que havia d’anar a cantar “La fruita més primerenca” i “La mort de na Margalida” a l’Alqueria Blanca. Hi vaig anar i hi va haver tot el poble. Em vaig posar a tremolar, i vaig començar quatre tons més amunt que allò que podia cantar. Al segon vers tots els galls de la comarca ja em contestaven. Vaig quedar aturat i vaig mirar la gent. Ningú no reia. Un homenet de devers setanta anys que hi havia a primera fila em va dir: “Jove, torna començar”, i va ser una meravella. Si quan jo vaig començar a escarnir els galls hagués vist que la gent es reia de mi probablement no hauria cantat mai més. Això és la cultura popular, una persona que hi posa voluntat, que té ganes de fer coses i les fa amb el seu llenguatge no la pots ridiculitzar. Aquella gent no havia perdut el gen cultural, perquè encara el tenien dedins malgrat la dictadura. Amb en Biel del Cantó o en Biel Caragol vàrem fer una feina que mai podrem agrair. Quan em vaig presentar a les eleccions mai m’ho varen recriminar. Per cert, el primer míting que vaig fer va ser a Manacor amb en Xirinacs, i anàvem en contra de la Constitució. Això devia ser el 78. No vàrem tenir gaire èxit,però ho férem.

Tu recuperes tonades que van lligades a feines del camp o a determinades manifestacions quotidianes, culturals o antropològiques que ja no hi són. Continua sent cultura popular, el que fas?
Jo no recuper, continuu. Jo no cant tonaes perquè vulgui cantar tonades, de fet, no m’ho sentiràs mai, a un concert: “Ara cantaré la tonada del batre”. Una altra cosa és que hi hagi gent que ho identifiqui, que ja és molt poca. L’any 74 sí que molta de gent em deia: “Vaja tonada que has cantat”. Però vaja, el que ha canviat és la cultura de la recepció. Quan Llorenç Capellà, en Vidal de Cals Concos o el Cabo Loco cantaven una glosa que digués qualque cosa, de les cinquanta persones que hi havia, n’hi havia deu que no l’oblidaven mai, perquè tenien la cultura de la receptivitat. Avui, Maribel Servera o Mateu Xurí poden fotre una glosa de collons, però hem perdut qualque cosa pel camí. Recordam el tema, però ja no recordarem la glosa. I tanmateix, si tu tens una manera de cantar, amb uns galejos o uns melismes, això fa que la persona que l’escolta, encara que no la repetesqui, se la faci seva. Per a mi, cantar sense galejos no té sentit, perquè per això hauria de tenir la veu d’en Pavarotti i no la tenc. Això és com tot: quan t’agrada un vi, t’agrada. No importa dir que fa olor d’una floreta, d’una fruiteta i començar amb collonades. Si vols això, paga i vés a un lloc de pijos. No fa gaire vaig cantar a Algaida amb Maria rosselló, també de manacor. Un home entre el públic va dir: “Jesús, en Majoral no sé com gosa cantar devora aquesta dona amb la veu que té”. Li respongué una dona de Montuïri d’una certa edat: “Idò a mi en Majoral m’emociona”. Vols una crítica més guapa? M’emprenya molt si diuen que no sé cantar. I això no vol dir que entri sempre a temps. Ara, a to sempre. I si he de fer espai perquè una cançó arribi, en faig. I els músics van de cul, com és natural, però després reim.

Una faceta teva menys pública és la vinculació amb la terra. La conres. Fas vi. Com lligues això amb la cançó i amb el magisteri?
Un mestre d’escola és aquella persona que transmet els coneixements que l’infant no pot adquirir per la via normal. L’alumne ha de conèixer aspectes culturals vitals, com els espais, o les paraules. I això ho ha de fer un mestre, que ha de situar l’alumne. Si tenim paraules i registres és perquè tenim la necessitat de conèixer cada cosa. Si som a un camp d’herba diré, “rosella”, “margalida”, “llevamà”, i així enriquesc aquella persona, que s’adona que el llenguatge és humà, i serveix per especificar. Aquest bagatge te’l dona la terra. L’altre dia a la ràdio vaig dir que “cavava llobades”, i no em varen entendre, amb tota la càrrega metafòrica que té l’expressió. Allò que odiaven un sector d’alumnes meus, i que estimaven uns altres, és una cosa que vaig aprendre a una conferència d’un lingüísta catellà: l’important és és el “com”, o el “quan”, l’important és l’exemple amb què ho expliques. Pots dir que déu existeix, o que no existeix. Els exemples que jo he de posar han de fer emprenyar l’alumne. Hi havia alumnes que deien que les meves explicacions no tenien a veure amb el “què”. I sí que hi tenien a veure. A la terra hi feim feina per passar gust, amb amics com Delfí Mulet, que m’ajuda. No ho feim per negoci. Un temps deia, per fer gràcia: “Som un pagès que ve a la universitat a fer jornals per poder viure”. Ho deia irònicament, per mostrar les dificultats que tenen els pagesos per poder viure de la terra. Un altre aspecte de la nostra cultura és el sentit irònic. M’agrada veure quan la gent entén la ironia. I somriu. Som una cultura de somriures, més que de rialla fàcil, perquè ens fa somriure l’ocurrència, i això és molt guapo.

Podem dir que Biel Majoral i Antoni Artigues són els padrins culturals i lingüístics de tres o quatre generacions de mallorquins?
No! (riu). Antoni Artigues és una persona d’una potència intel·lectual i cultural amb la qual no m’hi vull ni comparar. Però això que dius ho va dir Nicolau Dols: “Els mestres que s’han mogut a la marxa verda són els mestres que s’han passat per n’Artigues i en Majoral”. L’altre dia era a Petra a veure el president Torra. Va venir una al·lota i em va dir que havia estat alumna meva i diu: “Ara m’he jubilat. Biel, si jo estim aquest país i som nacionalista és gràcies a tu”. “Moltes gràcies”, vaig dir. de jove era una persona molt llegida, però novel·les molt poques, molt d’assaig, i poesia i teatre, que vaig arribar a escriure’n dues obres i tot. Dissabte vaig fer un comentari al president Torra, recordant que jo havia estat del PSAN. El primer trauma que vaig tenir va ser quan varen fer una assemblea i es definiren com a marxistes leninistes. El president Torra em diu: “I què vares fer?”. “Vaig haver e llegir Marx i Lenin”, li vaig respondre. Marx el vaig trobar molt avorrit, però Lenin tenia ben clars els aspectes nacionals, una altra cosa és que després vengués Stalin i ho fotés tot. La nostra militància era llegir-ho tot. Pedrolo o Capmany ens deien “has de llegir això”, “o això altre”. I també vaig llegir tots els clàssics. A prop d’on vivia a Barcelona hi havia la Fundació Carulla, que havia pagat la col·lecció Els nostres clàssics. Jo un dia m’hi vaig presentar i vaig demanar si podia parlar amb el senyor Carulla. Em feren passar, vaig parlar amb ell i li vaig dir que era estudiant i li vaig demanar coses sobre la col·lecció. Me la va regalar. És una joia que encara conserv.

Hem parlat dels vostres néts culturals i lingüístics. Però i els renéts? Pareix que perdem les manades pel rostoll…
Potser sí. Això depèn un poc dels mestres. Som un poc crític amb la manera d’ensenyar. El concepte etimològic d’educar no l’apliquen com toca. educar vol dir fer créixer. L’al·lot d’avui té massa elements en contra, i aquí. Si li poses una tauleta davant i li dius que li contaràs una cosa, agafarà la tauleta com un boig. El que has de fer és dur-lo a passejar, certar altres tipus de creativitat. Podem fer escola per ambients o per àmbits, però això requereix una preparació brutal. Si un mestre no està preparat, per favor que no faci això. És ver que un al·lot és una esponja, però a aquesta esponja hi has de posar aigua bona i corredissa, no hi posis lleixiuet d’entrada, que l’escaldaràs. Falten mestres i sobren pedagogs. Un mestre no és un funcionari, sinó que ha de transmetre i ensenyar allò que el seu propi ambient no pot transmetre, i avui això és la riquesa lingüística. Per agradar als nins no els ha de dir “que sou de guais”, perquè els queda una cara de guai terrible. No podem limitar el que volem transmetre: coneixements, conceptes, paraules. Sempre he pensat que es a través del llenguatge que ens feim lliures. hi va haver fet que em va impressionar. Un tal Josep Anglada, va pegar coces dins el metro a una al·lota sud-americana. Va resultar que aquell Anglada no sabia xerrar. Tot plegat venia d’una mancança i això és molt fotut. La professió de mestre hauria d’estar al servei de la cultura, més que al servei de l’educació.

L’any 1979 vares ser conseller al Consell de Mallorca i al Consell General Interinsular. Després, tot i que sempre has estat vinculat amb la política, desaparegueres de la primera línia. Per què? En quedares escalivat?
No, això no és així. Jo formava part d’un partit autogestionari i hi havia una norma que deia que un càrrec no s’havia d’ocupar més de quatre anys, per no caure en el parany de fer-se polític professional. Aquells quatre anys em varen costar la salut. Vaig agafar una tuberculosi punyetera. Teníem la discussió de l’Estatut, i a més era tot sol. Però quan vaig acabar no vaig abandonar. Vaig deixar el Consell, però em vaig presentar per batle d’Algaida. I no ho vaig ser perquè els del PSOE votaren els del PP. Perquè fèiem por. Record que Francesc antich formava part de la meva candidatura i que quan ell va ser batle, va agafar coses del programa que dúiem nosaltres. Jo vaig continuar quatre anys a l’Ajuntament, però no vaig poder fer gaire cosa. Ara, aquells dos del PSOE que no m’havien votat acabaren malament, comprats amb doblers, i se qui els va pagar. Varen cobrar. Ara, també et diré que vaig deixar el PSM perquè el camí que agafava no m’interessava. Jo tenc una virtut, o un defecte: quan estic dins una lluita i veig que em fa mal me’n vaig sense fer renou, a la mallorquina, no me’n vaig dient “aquest és un fill de puta”. Me’n vaig, i tal dia farà un any.

Com veus el sobiranisme avui. MÉS i ERC s’han ajuntat. Pragmatisme o utopia?
D’utopia gens ni mica. Si a les eleccions europees aconseguírem 11.000 vots per a Puigdemont, més els 20.000 d’Esquerra, més els del PSM, en sumam més de 40.000. Per què no continuam així? Per què no feim això. Si MÉS no funciona i no és capaç de trencar, deu ser per qualque cosa. Pensar que el votant és beneit és una greu equivocació. Tenc un gran apreci per Guillem Balboa, però si tens un batle i el lleven d’enmig, no el presentis després com a cap de llista. Estam en una lluita i hem de saber què és una cosa i què és l’altra. I jo veig que cap dels dirigents ha renunciat a res. Quan va passar allò de Son Espases hi hagué un grapat d’alts dirigents de MÉS que varen dir que si es feia son espases dimitirien i jo veig que encara hi són. És això el pragmatisme? Es tracta de no dir res? A les europees la gent vota a nivell de país, de nació grossa. I en el fons la gent no vol els que van a remolc d’altres coses. La gent vol els que estiren el carro. Ara no és el moment de dividir, sinó d’anar a la una, després ja ens barallarem. Quan Mateu Xurí va dir que es presentava, tot d’una em va tenir darrere. I hi vaig ser perquè no veia bé l’altra opció, la del comodí polític per continuar fent política. Què hi veig en aquests altres joves? Que no tenen sentit de país, i em sap molt de greu. La política del dia a dia els absorbeix, els xucla la sang. No projecten, no creen eines eficaces. Record que en el primer pacte de progrés es deia que havíem de tractar bé hotelers i comerciants. I a les pròximes eleccions, ni els varen votar. S’han de crear estructures, eines, entitats. I jo lluit per això, faig una feinada perquè aquesta gent no s’ho mengin tot.

Ara treus un disc nou, que havies de presentar dilluns a Manacor. Tot ve d’aquell concert al Principal… tots hi anàvem a veure el darrer concert d’en Majoral. I de fet, així ho sentírem mentre durava. Però quan va acabar, alguna cosa va canviar…
Sí. El concert es va girar contra jo. Després de pegar el darrer crit (“tu jove tira endavant”), vaig quedar tot sol damunt l’escenari i la gent va començar a aplaudir… quan se n’hauria pogut anar. Havia pujat en Xurí a cantar amb mi “tant és ara com abans”. Havíem cantat “La madona”, i els músics s’hi havien recreat… De tot allò n’ha sortit aquest disc, amb el DVD del concert, que molta de gent ens demanava, perquè és molt potent. La gent em demana més concerts que mai. A més, al disc, hi feim una lletra directa contra els borbons, o una versió de “La hija de Juan Simón”. L’original deia que va morir “siendo buena”, però hi hem posat una errada de rima a posta i deim que va morir essent “una dona ferma”, aquelles dones fermes que varen patir el franquisme i es varen mantenir fermes i fidels. Cada cançó té un escrit que he demanat a persones que aprecii i cada cançó està dedicada a una persona.

Back To Top
×Close search
Search