“Tot va començar perquè es va estrevenir que havia de guardar ma mare, que ja havia fet els cent anys, i vaig estar set anys amb ella, que va tenir el cap bastant bé fins que es va morir. I havíem de passar el temps de qualque manera. Per això em vaig dir ‘i per què no he d’escriure als que vendran darrere què era Son Macià?’”. I així, amb aquesta pregunta va néixer la inquietud de Xisco Vaquer (Son Macià, 1942) d’escriure un llibre. L’ha titulat “Son Macià i jo. Records i memòries. 1942-2025”.
Vaquer reconeix que “sempre he tengut molta de gent que m’ha confiat coses sense jo haver-les demanades. I a mi sempre m’ha agradat escolta els vells i els nins. La gent política no m’ha agradat, tot i que jo he estat dins política, però la meva política era molt diferent”. Xisco Vaquer ens aclareix que “són les meves memòries, de quan jo tenia dos anys, perquè gràcies a Déu tenc memòria per a molt, fins ara”.
Una de les màximes preocupacions de l’autor d’aquest llibre que es presenta dilluns a Son Macià a partir de les 21h és “explicar què era Son Macià als anys cinquanta, i també les coses que em contaven del 1936”. Vaquer conta que Son Macià va ser sempre “un poble agricultor, no es vivia de res més que de l’agricultura. I això el jovent d’avui no ho sap. Sempre he pensat que el poble ha estat massa tancat perquè els fills poguessin conèixer la història de darrere. El llibre no es tracta de dates, sinó de famílies i de la història de l’agricultura, i dins l’agricultura hi ha la política, i jo ho mescl, i està molt bé, perquè ho vaig mostrar a Biel Barceló, i em va dir: ‘Està molt bé perquè contes la veritat’. És així, jo no faig voltes per voler parèixer que sabia més que els altres. Si estàs ben informat pots explicar un poc la teva”.
Xisco Vaquer reconeix que “cont el que em contaven. Hi havia persones que no sé per què posaven aquesta confiança en jo. Qualcuns em deien… ‘mentre jo sigui viu, millor si no dius res’, i jo, que som com som, em moriré sense haver dit moltes coses que m’han dit que no contàs. En una ocasió vaig anar a muntar un televisor a una casa de camp i l’amo em va contar que havia estat al camí dels presos dins Son Josep. Ell em va dir abans que no ho havia contat ni a la dona ni als fills, però m’ho va contar a mi”.
Una altra de les fonts de Xisco Vaquer ha estat un germà de son pare, “que havia estat dels que marcaven els bocins de terra. Vaig estar moltes d’hores amb ell i tenguérem temps de parlar de totes aquestes coses”.
El llibre és variat i alterna moments que aparentment no han de tenir concordança un amb l’altre. “És com si pegàs de Palma a Madrid, de Madrid a Canàries, i de Canàries a Andalusia. Vaig pesnar que la gent, si hi ha capítols, vagi al capítol. Per exemple, puc parlar del temps del Moviment, i d’aquí anar a les matances… perquè al cap i a la fi el que faig és explicar la meva vida, per allà on he passat, i el que he vist, i el que he tocat. El meu tema som jo i el que passava al poble. Al llibre cont coses que la gent d’avui no creuria, com ara que s’omplia tota la plaça de Son Macià de garroves, o que els porcs grufassin per dins el carrer. No ho creurien, però això existia, perquè Son Macià era un poble pagès. Hi havia trenta quarterades de vinya… i ara no hi ha ni dues retxes, uns figuerals que feia por, cada any es collien milers de quilos de figues. Avui les figueres són mortes”.
Quan pensa en tot allò, Vaquer es lamenta: “Son Macià avui és un poble perdut, no té res a veure amb el que va ser. Es fon com una barra de gel al sol. S’ha perdut aquell sistema de cultura nostra, no hi ha gent que hagi entès el que passava llavors i el que passa ara. Si vols fer una festa i hi ha doblers per enmig no hi ha festa, hi ha consum, i això és molt diferent. La festa l’han de fer els que van a fer festa, no a mirar un whatsapp”.
També té temps per recordar-se de les reivindicacions sobre els camins públics, Xisco Vaquer: “Ara parlen dels camins, i vaig ser el primer que va tenir problemes amb els camins de les cales, però no vaig recular. Els dirigents que duien la urbanització i ara som molt amic amb ells, això no és vostre, hi feis feina, però no és vostre i varen reflexionar”, diu, mentre recorda que “l’Ajuntament sempre ha estat el primer que ha fet tard pertot. Arreglen el centre de Manacor, només perquè hi ha més vots? Si mires això no seràs mai una persona de qui es puguin fiar”. En aquest sentit Xisco Vaquer explica que “estic tranquil amb les coses que he fet. I si he fet mal a ningú, li deman perdó. Jo sempre he pogut anar de cara a cara amb qualsevol”.
L’autor de “Son Macià i jo”, anima els macianers i tots els interessats a acudir a aquesta presentació: “Esper que la gent entengui la meva postura i que si hi ha ningú que tengui coses a dir, que també s’animi a fer les seves memòries, que per això ens empara l’article 20 de la Constitució espanyola”.
