skip to Main Content

Temps de bunyols

El calaix del temps. Albert Carvajal

Els bunyols són pasta de paella i es fan de farina ben batuda i fregida en oli o saïm. Es tracta d’un dolç que a Mallorca es documenta des de ben antic, almanco des del segle XVI. Malgrat que ara es poden menjar en qualsevol època de l’any, un temps s’elaboraven coincidint en determinades festes com eren Quaresma, les Verges i Tots Sants.
El seu consum durant la Quaresma, un període d’abstinència i de dejú per al Cristianisme, rau en la necessitat de consumir alguna cosa dolça i calòrica que compensàs les renúncies a altres aliments. La tradició dels bunyols es va establir els dimecres i divendres de Quaresma i així es manté encara en alguns indrets.
Quant a les Verges, cada 21 d’octubre els carrers de la ciutat s’animaven d’orquestrines i xarangues acompanyades de joves cantadors improvisats que oferien serenates a llurs estimades les quals, en mostra d’agraïment, els convidaven a bunyols. I per a aquells que no tenien qui els en fes, les bunyoleres omplien el poble de paradetes que escampaven per tot arreu l’olor d’oli calent. La glosa ens recorda que:
De plaça als quatre cantons,
serenates de picat
amb ferrets i guitarrons
i bunyols sense forat.

Però malgrat el que hem dit, els bunyols eren menja pròpia del dia de Tots Sants. En la mentalitat manacorina del segle XIX i primera meitat del XX, aquella era una celebració carregada de simbolisme. El dia abans, horbaixando, la gent es vestia de dol i enfilava cap a l’església per fer les estacions. Retornats a casa, s’encenien unes llumenetes amb suficient oli perquè duressin fins a l’endemà a vespre. La gent més humil, davant la dificultat d’emprar tant d’oli, encenia una ‘animeta’ dins un tassó mesclant-hi aigua i oli en la mateixa proporció. Cal recordar que, entre les creences de l’època, hi havia la que deia que els morts passaven la jornada a ca seva.
El dia de la festa, visita al cementeri i, ja a casa, era el moment de fer la pasta dels bunyols o de repastar-la si l’havien feta abans. A Manacor hom creia que, repastant-la, els bunyols sortien més bons. Aleshores començava una cerimònia molt peculiar esperada per tothom: la bunyolada. Dempeus, a prop del foc de la llar, amb la paella preparada plena de foc ben calent, la bunyolera anava ficant grapadetes de pasta, que aviat suraven. En estar cuites, les retirava amb la giradora i les col·locava amb esment dins un ribell en el fons del qual havia posat prèviament un plat girat perquè els bunyols perdessin part de l’oli. Els més comuns eren els de forat, elaborats amb farina i patata o moniato. I els de vent, que tenien per ingredients farina, ous i aigua. També n’hi havia de crema, introduïts pel forn de can Teco, al carrer de l’Església, que era de Sebastià Santandreu i que introduí els bunyols de crema cap al 1870. Normalment, s’acompanyaven amb mel o sucre i, quasi sempre, amb magrana esflorada. Dins del ribell hi havia també l’anomenat ‘bunyol d’estopa’: a qui li tocava solia dissimular tant com podia i se l’empassava sense fer-ne fressa. De tot plegat la glosa diu:
Per Nadal, la coca bamba;
per a Pasqua, rubiols.
Per Tots Sants seran bunyols
que vos diran: arramba, arramba!

Back To Top
Search